a n’en Rafel Joan
Has vingut i no me queix, m’esqueix un poc amb aquesta aigo i fa nedera. Hi ha tres colors pintats de l’altre i n’hi ha molts més que se n’allunyen, que fan far. Si una mà ens e mira amb ales és per l’ull que ho banya tot. Va ser un cóm per pardalets i ara és un clot, un forat per abismar-s’hi, un forat dins el forat i molts ocells que hi ha per dalt. Si allò era un somni ara en són dos que es multipliquen: una panxa amb un conill i un conill que du conills. La set moguda. Que d’aquest tronc ne surten branques és tan groc que fa que sí. L’home gros que para el sol ja no està sol. Ara hi ha un nin que menja pipes, una nina amb molta por i unes pors que fa la nina. S’escriuen lletres. Si dos se miren entremig se’ls hi fa un ull: un sol negre a l’horitzó. La dona vetlla. No se sap si és una roca —un còdol llis— o és un riu trencant les aigües, la humitat, un disbarat, la humanitat o un cap pintat. També hi ha amàs, un xiulo humanat i un home tort ple de rellotge. Les hores vagant, giravoltant. La dansa del traç que artiga el tros per fer-ne càntir. L’esquerda i el séc. La planta neix i en un camí hi ha el cel en terra. Aquell poema és com un tall que es bada més i que si, amb tot, llavors fa crosta, és pel gall que et da sa ploma i pel dibuix que tu li feres.
Blanca llum
15 de març de l’onze