Un botó gros, negre, amb fil creuat que ja li balla; de l’abric de llana beix, el botó gros de dalt de tot, és l’únic que serveix, els altres de fa temps que ja no es corden. Agenollada als peus d’un banc toca la fusta amb un frec suau "que encara raspa en la gola del silenci " –coses així són les que resa - "Si lliurant-me en el batec d’alguna cosa que és tan viva com l’amor pogués desdir-me d’una cosa, de la pena de plorar com una verge al pedestal, amb la pell blanca i ni una llàgrima. La joia tota condensada en una gota de suor i de sacrifici com una sang fent-me la marca, la del dit feta amb l’agulla per tenyir-me els llavis rojos i desfer-me’n de la cera, la del ciri a l’estàtua del miracle, per la llum que em farà eterna com un xiscle ressonant en les parets de pedra freda, de l’església i de la cova, en els murs de la vergonya on els ulls clavats amb puntes m’acompanyen. La vergonya d’haver amat amb un silenci sepulcral que no es confessa de la pena i diu la glòria, de l’amor, les coses dolces que heu sabut i us heu callat, mosquetes mortes..." Es santifica tres vegades i s’alça. Passa pel passadís que fan els bancs deixant enrere el ressò de les seves pròpies passes, un ressò de taló primet i baix que cada cop que fan un cop, les sabates verd gastat li rasquen per darrere i, d’encetada que és la pell, sembla, que hi tingui incrustada una pansa. Traspassa la portalada de l’església i fa un sospir com si el seu cos li sortís de l’esperit i es treu la mantellina com si es tragués un llast de sobre. "Amén".
***
Passa per un carreró estret recobert per la llosarda que està humida per la pluja i li fa pensar en la por de caure "viure així com encongida per un cor que no em rellisqui fins la roca, senyor, com seria una tristesa esmicolada contra el terra si no igual que s’hi assemblés als pètals roses d’una rosa, a un ventijol que ha fet l’aroma dintre els llavis, a una espina que és clavada enmig la llengua i no fa nosa, senyor, si bategués més fort m’espantaria i fóra jo qui el llençaria amb molta força, perquè dansés en la corrent que fa la sang quan deixa un rastre en el camí que ara m’hi porta, a recer, al fons de tot, on és ben meu, el cor i el gos, que espera enfront, a la façana blanca". Treu la clau fent-li un clic al moneder verd, i més aviat gros, que portava a sota de l’aixella, mentre que per sota es desfà de les sabates. Li dóna dos voltes al pany amb una clau que és de rovell i s’ajup, es llepa dos dits i es frega les panses del talons, recull les sabates amb els mateixos dos dits i entra a la casa blanca del fons del carrer i, a darrere, el gos, que no borda.
***
Es descorda el boto de dalt de tot de l’abric i se’l treu, el deixa a la taula del menjador i d’un moble gros que hi ha enfront en treu una caixeta metàl·lica i s’assenta en la cadira més pròxima. Frega la caixa amb la mà suau "que encara raspa en la gola del silenci".l’obre i en treu un rodet de fil negre que porta clavada una agulla, l’enfila i es posa a cosir el boto de l’abric que li balla "el fil creuat i la creu en fil d’un dol cosit que ja no em plora, l’ull clavat enmig del mur de la vergonya, que més cec és qui no sent res que qui no ho gosa, l’amar prohibit que sols es besa i vessa gotes de suor per un gran goig que es condensat enmig d’un crit que és ensordit, i és la passió i no la vergonya, la pena sols si cau el cor i es trenca en mils i es fa bocins en la llosarda, que prou que ho saps trista de tu que més tristesa té la verge que als peus s’hi deixa cremar cera i no ha fet encara un gest miracle, que dins del ulls primer de tot una lluïssor i després un foc a dins el ventre que no crema, que encén les ànimes, i si unes mans que siguin d’home toquen suau el llavi quiet encara em raspa el lleu patir d’un gran plaer enmig de la gola, que duri sempre i sigui igual com fer-me eterna enmig d’un crit, que penedir-se es fa només davant la creu i això és un fil, sense promeses, que no cal pas que aquest cosit duri infinit, que hi ha fil negre per les penes i pels morts i jo aviat hauré de fer-me amb un rodet de fil blau cel, per coses bones..." Es cargola el fil a la mà i amb una tibada seca fa un clec que el trenca i, abans de deixar clavada l’agulla al rodet, es punxa el dit i es prem la pell per fer-li sang i amb la sang es frega suau el dit en contra el llavi i se’l fa roig "que encara raspa en la gola del silenci".
***
S’alça i deixa la caixeta metàl·lica al calaix, agafa l’abric i es situa davant del mirall que hi ha al costat de la porta d’entrada, se’l posa, es mira els llavis, es corda el botó de dalt, cosit en creu amb un fil que ja no balla. Va baixant la mirada pel mirall i observa com l’abric es va obrint poquet a poc, no res a fer-hi amb els botons que un ventre inflat tant els separen dels seus traus. Fa un frec suau sobre la panxa "que encara raspa en la gola del silenci, aquest cor xic que porto aquí que no se’m trenqui, i si em surt mut, que no ho sap dir, que no hi pateixi, que l’amor, fill del la mare, és tan bell com el misteri".
Dolors Juarez
22 de març del 2011