http://www.femfum.com/ictineu/TrepitjantPoesia.pdf
Mil gràcies Marc Antoni!!!!!!!! a no parar de fer fum!!!!
Seguidores
lunes, 30 de noviembre de 2009
domingo, 29 de noviembre de 2009
sábado, 28 de noviembre de 2009
"Declaració d’una presa de nit desorientada", de Dolors Juarez.
La cosa era la següent:
jo no havia de fer gairebé res,
riure una mica, fer uns quants glops, algun gest
i no parlar de poesia
- és lo aconsellable en aquests casos -.
Però tu venies amb la mirada carregada i jo
no estava preparada, tant poc
que potser se m’escaparen les paraules
que un reserva en els refugis diminuts
que té la pell.
I perquè la confiança fa el delicte,
així varen anar els fets:
un trencadís de seny esparverant,
un tot i ara amenaçant, un dóna’m més
insospitat, un vull que creix immesurable,
un cala’m foc aquesta nit, un segrest boig
desert endins, un crit de fam que cerca
el risc. Un rebombori impressionant
- senyal d’alarma- . I llavors tu,
un atac clar en defensa pròpia,
un cop calent que m’entra a dins
i un dany fatal; irreparable.
Però la traïció com sempre són els anys
i no l’engany, i els anys es porten a les mans
que és el que prem i esmuny amb força.
I així ho vas fer, sens compassió, un crim
quasi perfecte si no fos per les empremtes
que hi vas deixar al fons de mi, massa endins
com perquè ara, amb una tardor –o mils -
pugui desfer-me’n.
Dolors Juarez
27 de Novembre del 2009
jo no havia de fer gairebé res,
riure una mica, fer uns quants glops, algun gest
i no parlar de poesia
- és lo aconsellable en aquests casos -.
Però tu venies amb la mirada carregada i jo
no estava preparada, tant poc
que potser se m’escaparen les paraules
que un reserva en els refugis diminuts
que té la pell.
I perquè la confiança fa el delicte,
així varen anar els fets:
un trencadís de seny esparverant,
un tot i ara amenaçant, un dóna’m més
insospitat, un vull que creix immesurable,
un cala’m foc aquesta nit, un segrest boig
desert endins, un crit de fam que cerca
el risc. Un rebombori impressionant
- senyal d’alarma- . I llavors tu,
un atac clar en defensa pròpia,
un cop calent que m’entra a dins
i un dany fatal; irreparable.
Però la traïció com sempre són els anys
i no l’engany, i els anys es porten a les mans
que és el que prem i esmuny amb força.
I així ho vas fer, sens compassió, un crim
quasi perfecte si no fos per les empremtes
que hi vas deixar al fons de mi, massa endins
com perquè ara, amb una tardor –o mils -
pugui desfer-me’n.
Dolors Juarez
27 de Novembre del 2009
TOT SOBRE BLANC blanca llum 23-11-2009
a tu, només un aire, que no oblidares
Al néixer oblidàrem que era blanc, el fons,
i que més blanc damunt de blanc va fer molt blanc,
com un sospir, només un aire.
Al néixer aprenguerem que era tot, de món,
i que més món damunt de món va fer molt món,
com un pessic, que tot ho prem.
Al néixer pinzells venien junts tocant a l’altre,
sabent com sempre embrutar-se,
tacant blancs i barrejant-se.
I al néixer la sang va tornar roja.
blanca llum 23-11-2009
viernes, 27 de noviembre de 2009
lunes, 23 de noviembre de 2009
DEMÀ 25 de NOVEMBRE a les 8 del VESPRE. MANRESA ...a veure si hi treieu l´orella!
Primera trobada de poetes de la Catalunya Central
25-11-2009 de 20:00 a 21:30
Sala d’actes del Centre Cultural del Casino
Passeig de Pere III, 27
Manresa
Catalunya
Manresa
Catalunya
Dins de la Setmana dels Premis Lacetània i Bages de Cultura, Òmnium Bages organitza la Primera Trobada de Poetes de la Catalunya Central.
Hi intervindran els poetes
Montserrat Altarriba (Sallent),
Lluís Calderer (Manresa),
Josep Fàbrega (Calders),
Josep Grifoll (Casserres),
Jaume Huch (Berga),
Sònia Moya (Sagàs),
Víctor Pérez Moixic (Sant Llorenç de Morunys),
Rossend Sellarés (Navàs),
Santi Rufas (Manresa)
Clara Solà (Moià-Manresa),
amb l'acompanyament als teclats del músic Carles Serra (Calders), en una primera mostra d’autors de les nostres comarques que ens oferiran un tast de la seva obra, que es vol que tingui continuïtat anual.
domingo, 22 de noviembre de 2009
lunes, 16 de noviembre de 2009
domingo, 1 de noviembre de 2009
TEXT de MONTSETA GRIFOLL. Foto d´ella a Minut.0-Moulin Rouge, 1890.
y la luz amarillenta me invadió,
surgió la escéncia
y la vida empezó en aquel preciso instante,
donde supé que no había empezado todavía a vivir.
surgió la escéncia
y la vida empezó en aquel preciso instante,
donde supé que no había empezado todavía a vivir.
Abrí los ojos de aquel corrido maquillaje,
borre mi sonrisa pintada de falsas
carcajadas y apagué mi hasta
entonces falsa función.
Sentí echar a correr mi anterior
yo,huyendo aterrorizado
de mi nuevo carmín color rojo intenso,así
fue que me dispuse a quitarme el sombrero,
los que no contaban se levantaron ante
su asombro y su decepción,
los que siempre cuentan,
su asombro y su decepción,
los que siempre cuentan,
decidieron esperar a un juicio justo,
así que impacientes en sus
así que impacientes en sus
butacas atendieron a la función.
Y me desquité,me desquité de aquel dolor
que todavía jamás supe tener y atendí,atendí con la
mirada intensa y el alma en movimiento,saludé
asombrada ante el asombro de aquel profundo yo
asombrada ante el asombro de aquel profundo yo
que parecía aparecer.
Me dejé soplar a contratiempo,
tal vez al vacio para no dejarme
jamás volver a caer.
tal vez al vacio para no dejarme
jamás volver a caer.
Pareció contradictorio colgar mis manos de hilos
como un moñigote que curiosamente cortó sus
como un moñigote que curiosamente cortó sus
cuerdas,y me dejé llevar
para bailar el tango prohibido de mi vida
entre focos y cabarets ambulantes.
para bailar el tango prohibido de mi vida
entre focos y cabarets ambulantes.
Y empezé a brillar sin disfraces de pallaso
agotado de tanta nariz roja.
agotado de tanta nariz roja.
Y dejé la pantomima para subirme
al trapecío de aquella función.
al trapecío de aquella función.
Me desdisfracé para notarte ,para calar tu calor.
allí me hice infinita ,actué ,
perdí el espacio y el tiempo y todo me parecío
posible porque allí lo
perdí el espacio y el tiempo y todo me parecío
posible porque allí lo
conseguí, porque al vivir me inmortalizé.
Comprendí que la multitud no llenaba mi vacío,
que el vacío
era mio y que yo debía llenarlo,
que el vacío
era mio y que yo debía llenarlo,
porque me enamoré de mi personaje .
Desnudarme dejó de ser quitarme la ropa
para poder mostrarte mi alma
para poder mostrarte mi alma
Montse Grifoll
Suscribirse a:
Entradas (Atom)