Amb el créixer dels pins sobre l’esquena,
amb el liquen que es mor entre les ungles
i amb un peix viu, botant, movent un còdol,
a joc de daus t’acomparaves.
No havia nascut. Volia dir-te «vés al bosc
que aquelles flors que són petites, color blau,
tenen fulles que bufant-les fan soroll».
Ara hem nascut. Voldria dir-te «anem al bosc
que aquells sorolls que hi ha per dins, com a de por,
són els crits de l’amor viu que també cou».
Amb el caure del sol per l’espinada,
amb l’estrella que puny dins de la panxa
i amb un llir blau —la flor gitana— a l’entremig,
a joc sens daus te m’acompar.
Blanca Llum
22/juny/2011