Que si vinc vingui de nina.
Que et faci el nin, gitanet, i jo, vella,
que et sigui el nord, un tall, l’estella mare
que tot ho mou: el fill, l’home, la dona,
la cosa nostra, una altra i la més teva.
Que et vingui endins, arran, com si fos meva.
Així em vols, estranya i meva,
girant, giravoltant, com si una nina
amb una por tibés, trenqués, la teva
i en fes, d’aquesta por, que ja era vella,
germana, parenta, mestressa i dona
de la nit que s’estreny quan toca mare
i que el mal, el fa de mare.
Llavors em véns, cantant, la cançó meva:
que sóc petit, la criatura, dona
amb dona i l’home sol que sembla nina,
cor meu, la humana pena i ser la vella.
I la cançó, valent, te la fas teva.
I amb el riure a casa teva
l’estimar, te l’inventes, i amb la mare
de déu de l’empenta me trobes vella,
a mi, que ara sols tinc l’esquerda meva
i un monstre, clauficat, que em treu la nina,
em deixa sola, seca, i me diu «dona!».
Tu que vols, que no vols dona,
vine’m a prop, si vols, prò amb l’ànsia teva
i si véns, fes-ho amb ulls, des de la nina,
com qui neix, com el qui et peix, com ta mare
·t va parir o com vulguis, que jo, meva,
seré nostra i, llavors, de l’ànsia vella.
Dona nova. Dona vella.
Dona animal i el nom, ni el nom de dona.
Dona lluny. Dona res. Dona mig meva.
Dona et prens. Dona et dons. Dona et fas teva.
Dona fill. Dona amb l’altre, i l’altre, mare.
Dona véns. Antiga. Partida nina:
que vingui el nin, alat, de mare vella,
que sigui amb mi, de tu, de dona nina,
que fent-me teva, em vols, volent-me meva.
Blanca llum, maig/juny 2011