i no es limita doncs a mastegar,
sí, com aquell que nota que fa nosa
i s´omple el pap mentre no el fan marxar,
no, la paraula diu, diu i proposa
que vinguis ara a taula a passejar
i tu dius vine tu, vine i reposa,
no diguis res...i escolta-me cantar...
si la paraula diu això que dius,
això que em fas entendre al fons dels caus
o al bell ple dels jardins més agradius
o a la vora del foc de nostres naus
o il·luminats per làsers primitiuso presoners d´un embolic de claus
doncs som ocells impius
bàrbarament volats de bla bla bla:
potser qualcú callant m´ho aclarirà
