A qui se li va acudir usar pintura per fer “formes”? És un material, una substància com qualsevol altra. I per fer formes o colors és completament prescindible. També ho són la tela, els bastidors, la imprimació, els pinzells, els esborranys i tota la mandanga. I els mosaics? Que (a)taquen més que la pintura? –Pregunto. I en tinc moltes més. I cap sospita de resposta.
Es tracta de fluïdesa? De contrast? Exactament, de què? El lleixiu va molt bé, però no per l’ estomac. Per l’ estomac, menta.
Només provo de parlar de pintura, d’ aquestes substàncies que van en tubs o en pots i tenen, depenent de la seva “etiqueta” una qualitat més o menys “bona”. Bona per fer què? Per sopar? No. Estem tan plens de porqueria mental que no veiem la pintura. La pintura es veu pintant les parets de casa i encara poc. Qui compra pintura “artística” amb la intenció d’ omplir-ne gots o de jugar-hi a la banyera?
Només dic pintura. No dic dibuix, dic substància líquida o semi líquida que regalima i esquitxa i enganxa. Hi ha molta gent que dibuixa amb pintures. El dibuix i la pintura han anat molt temps junts. I després s’ hi ha afegit la fotografia, els dibuixos perfectes fets amb llum. Dibuixar, dipositar pintures, pintar, usar pintura feta amb pols o feta amb llum, per mi no s’ assemblen de res. Res amb res.
I a partir de quin gruix el quadre comença a ser escultura? Dubto que mai s’ hagi fet una exposició de pintura. Sense teles ni parets ni pots. Pintura i prou. A diferents temperatures, amb colors que es fonen i en fan de nous, regalimant a diferents velocitats, assecant-se en diferents ambients, cadascuna amb la seva olor, sense sobredosis de trementines o símils del ram.
Quantes exposicions de pintura hem vist on hi havia de tot menys pintura?
La tela ja crida que és un “joc” de pintures, que esdevindrà un desenllaç on les formes i els colors seran anomenats pintura. La tela ja porta el bastidor. I la gent la veu en dues dimensions. Ningú se’ n fa una taula, hi baixa per la neu o es fabrica un estenedor. L’ objecte no existeix.
Però tot això és secundari. Tot el que fa massa que xerro te poca importància. Continuo: som tant rucs que volem la immortalitat. I aquesta li hem atorgat, sobretot, a les arts. Menteixo fent-me l’ il·lús quan abans parlo de la qualitat de la pintura. Passa el mateix amb la tela, el paper, els pinzells, l’ espàtula, els vernissos, el grafit, el carbonet, el secant i la trementina.
Passa amb el marc, amb la paret, i passa que no te final. No te final i això és el que s’ empaita: perdurabilitat, eternitat, putes ganes de creure’ s ( no sé el per què) un nou Van Gogh. L’ art “veritable” desconeix l’ efímer, et diran.
A partir d’ aquí, probablement compraràs des de la barreta de carbonet fins el blanc de titani més car del mercat. I per fer els esbossos paper de Ph neutre, que dura tota l’ eternitat. Tot és tant senzill com el sílex que usem. Més que avançar hem fet un pas agegantat del mico enrere.
No veiem les coses. I ens creiem a qui tampoc les veu. Després, en casos greus, rere tot aquest muntatge de “la pintura” , fins pot arribar la pobra persona a haver-s’ hi de “dedicar”. I aquí sí. Sí que no: li venen els “ismes” . Quanta mort. L’ art és ritual, instint, contradicció ( són etiquetes el que poso, sí, com cada mot), lluita, necessitat envers tot aquest xou que s’ han muntat. Culpables? No n’ hi ha. Enganyats? Tots. Incloent-m’ hi. Nit rere nit, però tractant amb passió la troballa inexistent de no saber ( com en tot) què passarà. He visto que las cosas cuando buscan su curso, encuentran su vacío. Lorca sí que és etern.
I deixar clar que res és queixa. Si alguna intenció esquitxa aquest escrit és la de dir-li a qui “li tibi” que si te mig llapis, fins aquest li sobra. Eh, però que no el llenci. Si n’ aconsegueix un altre almenys es podrà tapar les orelles.
(Parlant de perdurar: poseu un dit amb aigua i pebre vermell i el del costat a l’ oli).
grifoll
7.10.11
casserrespoblepoema
Tweet