el poeta i la vida mateixa
És una tira que tiba en la nit declarada prohibida
quan torna la vida perduda a buscar-se. S’ agafa d’ un cos,
d’ una llum, d’ un desig
i s’ hi estira.
És xica i te fred i és molt fràgil la vida. Però aventurera,
caimana com ella, tota ella mateixa, s’ omple fins dalt i de tot una boca de riure que,
cada quan vol, explota ( fa xof!) a la cara del qui sols en fa mira.
És un triple mortal increïble en el dia més alt de tot l’ infinit
penjant del teu paladar. Tu només has de moure la llengua
i llepar: coneixeràs el sabor d’ absolutament tots els gustos
entremesclats de totes les coses de cop.
I a vegades baixen un, dos, tres punyals del firmament que se’ t claven endins.
I sents un, dos, tres forats que ets i durant cent mil anys tot és sang...
Fins que plou, un dijous a la tarda plou i aquí descobreixes que va ser un instant.
Només un, dos, tres, tretze punyals d’ una cicatriu que ara tiba en la nit declarada
prohibida, quan torna la vida a recomençar el poema
perdut, a buscar-la, a la musa, i la busca i no la troba i la vida
no hi és, i aquí és quan la ma del poeta diu que no troba la vida i ui.
Xiscla tothom: La ma del poeta no troba la vida!
Mes quan la ma del poeta no troba la vida i la diu,
llavors, llavors neix el poeta, i el poema fa que fa
que inventant, se la inventa. La vida mateixa.
grifoll
16 d’ octubre de l’ onzeCasserres
Tweet