Seguidores

sábado, 8 de octubre de 2011

EL MEU TREN MÉS PERDUT, de grifoll.



Vas no anar-hi per venir-me a dir que vida,

nits de llums, esperits de vins embriacs de tu, de jo(ventada);

no ens teníem a la punta de la llengua, boca endins anàvem

enganxats

                   estenent lianes de Venus als paladars i viceversa.



Guardo trens perduts i tu ets el meu tren més perdut.

No encarrilo un món sense el teu pòmul a la cantonada.

M’ agafo al teu genoll d’ ahir, al teu peu d’ avui,

els teus cabells em despentinen l’ ànima.



Les campanes viuen altes.






grifoll
tardor del 2011
casserrespoblepoema