No sé des de quan que no sé quan ni on.
Tampoc del com el per què de les coses
ni la forma.
De dintre els ulls ninetes russes, hi veig.
Mirades amb mirades infinites que em topen.
Si més no o de moment i encara que... hi ha l’amor.
La vida xica arraulint-se dintre un ventre.
L’estona morta que ha servit per matar el temps.
L’instant concret que en un instant tot ho canvia.
Això és l’únic que existeix, i els sentiments.
Tinc tanta por que la por em fa menys por.
Hi ha costums que continuen sorprenent-me.
Al obrir els ulls després de cloure’ls, recomano
no trencar amb la rutina.
Que hi ha la vida no sé on, com ni per què
d’aquesta forma. I jo, ja no em conformo
amb fer-ho bé, sinó amb fer-ho.
Dolors Juarez
5 de setembre del 2011
Tweet