També ja hi havia persones aquí.
No hi ha poema buit. I un sol poema desintegra tot el buit. I l’ ets.
I quan em mires (sent-hi o no), t’ anomeno.
I SEMPRE ET DIC
Vindrà el poema i tindrà els teus ulls. Llavors
tindré els braços llargs i verds per a abraçar-te com un arbre,
“un arbre que s’ allunyà...” , un home que no en va tornar
de les grutes, dels rius, de la molsa, del fang, de les feres,
de tu que ets d’ amor, l’ amor, i per això fàcilment t’ ennuegues.
Però et duc aquí dins una pedra estovada dels anys
que fa que la porto, te tacte de glòbul i és roja d’ estar-hi.
I no vinc per a quedar-me, es que hi he estat sempre.
I no vaig enlloc, sóc a casa, a la vauma, dins teu, infinit.
Ho escric i ho reescric i no se si ho dic. Però m’ entens, i m’ ho dius
deixant-me una “m’ “ pintada al capdamunt d’ un castell o una clau
de sol que fa ploure i ens rega de l’ ànima a les arrels,
del fang fins la roca serena, immensa. Un planeta de pell
respirant, aspirant profundament, alenant olor de mamífer.
Imagina’ t cada porus escopint com quan surt la balena a escopir.
Doncs multiplica que no fem, que de molt abans de la mort
venim venint de l’ amor, anem anant cap a tot,
insistint que és possible del tot allò que no es pot,
som nosaltres allò que no es pot.
grifoll
7.9.11
Tweet