Fa encara no deu minuts, ha vingut l´Emi a casa. Duia una tela als dits, una pintura a l´oli. Molts, no sabreu on és ni de que és tracta. Explicar-vos-ho és impossible. És el bosc del Lledó, el bosc on vaig viure la meva infantesa, el bosc més màgic de Casserres, el 1er que em ve al cor quan penso en Casserres. És Casserres. Ell, l´Emi, va viure també la màgia d´aquest bosc, amb els seus roues centenaris, els seus amagatalls, la seva esplanada que supera al paradís i de bon tros. Per ell, també és Casserres.
Va passar, però, que l´any 1994, els incendis el van fer desapareixer. Ara hi ha un camp. Però nosaltres el tenim dins. No ens podran robar mai tot el que hi vam viure: la vida, la VIDA.
No tinc paraules, no existeixen mots per descriure´l, és un sentiment, un sentiment dels que el vam viure.
Darrera la tela, escrit: "el Lledó sense foc. Tu."
Emi, m´has regalat CASSERRES. T´estimo.
Josep, amb llàgrimes d´amor.