escurçant-la, escurçonant-la
Passar de l’univers a la tomaquera del terrat de casa teva, la que sobreviu l’estiu de la sequera, és potser pujar un graó més cap allà o més cap aquí, que no seria exactament baixar o pujar, sinó anar de costat i fer ample el caminar, és a dir, obrir-se de cames i deixar passar un airet per entremig o directament, sí, directe a la ment, entrecuixar amb el sol d’agost que més que un sol és un gran nou covat i re covat per la gallina, gallina vella, que és aquest foc que abrasa els ulls i aviva els rius i encén muntanyes.
Deixar-lo passar és, doncs, entrar-t’hi amb ell a la velocitat d’un llamp caient a dins d’un got on hi resten encara un, o dos, glops de vi de la terra de secà de la terra d’Ullastrell i que no es trenqui, perquè no es trenca.
Ara bé, saltar de l’univers a la tomaquera del terrat de casa teva, la que sobreviu l’estiu de la sequera, és potser fer amb terrissa i aigua un atuell, omplir-lo ple de terra, traçar circumferència amb l’esfera dels propis ulls, i al centre, que serà mòbil, colgar-hi una llavor, llavor d’herba pucera, virtualitat del que serà, serà i t’és, tot, mentrestant. I mentrestant la regues. I sempre estant gira tot el cos en el sentit contrari en el que ho fa la llavor, la del jaç mòbil, i quan el vertigen et faci veure barques i pescadors, para. Perquè vol dir que ja ets tomàquet.
I un cop tomàquet, no t’hi freguis, en el pa, però mira amunt, hi ha l’univers!
Oh, gallina vella!
Oh, mira quin llamp!
Ai, que tot es mou!
I no t’hi estiguis, tampoc de quiet, en aquest lloc, el lloc de ser tomàquet, i mou, ni que sigui, un dit o un cabell o tot el cos, el cos que és roig damunt la terra la terra negra, i tu al damunt, i tu davall, i tu eixampla’t, ets el conjunt tot disgregat, ets el fragment tot ajuntat, ets la rajola, ets la barana, ets fil d’estendre, ets la finestra, ets la persiana, ets una porta però sense pany, ets la paret, ets tot de teula, ets la teulada, ets xemeneia, tot el terrat! i des d’aquí tot compta igual, tot resta igual, tot bull igual i tot és igual d’etern i de petit, de gran i d’infinit: la tomaquera i l’univers.