D'alguna manera, t'enfrontes al no-res
D’alguna manera, t’enfrontes al no-res. Sempre estem pendents d’omplir el buit, perquè el buit ens fa por. Tenim por d’adonar-nos que no som gran cosa. O sí que som gran cosa, però no som la cosa que ens diem que hauríem de ser. Les coses no són mai com ens diem que haurien de ser. O sigui, que no som una cosa definida, som més aviat una expressió de la buidor. Com una mica de presència. I, per tant, som múltiples. Com una mena cosa que passa i canvia i es revela. Com un cuquet, un procés, una fulla, un aire, una llavor i etcètera. I això fa molta por. Però és en aquesta presència que es pot dir que existim. Existir és una paraula vaporosa. Hauria de ser una paraula vaporosa. Existir no és una cosa marcada per uns límits. Existir és una manera de trencar-se. Fins i tot quan intentes existir de la manera més perfecta i d’acord amb el que et penses que toca, en realitat només estàs existint de la manera fluvial en què pots existir, perquè no hi ha escapatòria. I això fa mal. El corrent, és impossible d’aturar-lo o desviar-lo. Per tant, en el fons t’enfrontes al no-res. Ara mateix o quan et moris. I davant d’això? Fer-se el boig. El boig és el nen. Però no fer-se el boig per demostrar-se especial. No, no. Fer-se el boig per llençar-se daltabaix i que passi el que passi. Aleshores, l’artista no és diferent. No és que hi hagi persones que són artistes i d’altres que no. Tots diem coses, però hi ha persones que les diuen més sovint o que s’adonen que les diuen i llavors els posen l’etiqueta d’artistes. Pots dir una cosa mirant per la finestra, tocant-te el nas, pintant un quadre, amanyagant el gos, escrivint una frase, sucant el pa amb tomàquet, posant-te els mitjons. La qüestió és fer-ho a la teva manera. Posar-te els mitjons a la teva manera. I un dia llevar-se i posar-se un mitjó verd i un altre de blanc és molt important. Perquè avui em sento verd al peu dret i blanc al peu esquerre. I caminar, baixar les escales, mocar-se, posar-se les ulleres. Per ser tu segurament cal ser una mica boig, si ser boig significa saltar-se les normes per tal que allò que fas emergeixi de dintre teu, perquè és necessari que facis aquest gest i no aquest altre, perquè és la teva veu, i no la de ningú altre, la que parla. En cada moment t’enfrontes al no-res, perquè sempre està tot per fer i el procés no s’acaba mai. Fem voltes, hi tornem, fem un pas, ho corregim, ho perdonem, hi insistim, ens buidem una mica, hi tornem, la caguem, anem enrere, fem tard i fem d’hora, ho diem, no s’acaba, les coses no són completades, no hi ha perfecció, el valor és intrínsec, l’amor és intrínsec, i què, que important que és dir i què, ja ho faré, no sóc allò que no puc ser, i escoltar-te el teu ritme i anar al teu ritme i adaptar-te al ritme de la vida i la mort i ser esclau no de la veu de ningú, sinó de la teva veu, ser esclau de la teva llibertat. (Aquest text té una reminiscència grifolliana i l'acabo d'escriure ara mateix, perquè em rondava una cosa des d'ahir i amb la imatge del boig li he pogut donar forma.)
De: Laia Noguera Clofent
Tweet