Seguidores

lunes, 4 de julio de 2011

BLANCA LLUM



MALA HERBA AL PARADÍS



Feres un prat i el feres gran.

Era un prat que des del mar

se’n ·nava amunt —fins a muntanya—

i era un prat sense finals.

Vas atrevir-te a fer-te un prat i a dar-li ocells,

cabrafigueres, coves verdes i espadats.

Vas atrevir-te a dur-hi bèsties i l’amor.

Feres un prat i ens hi dugueres.

Després un vent vingué de tu

i vas deixar-nos sense barca al paradís.

Que contemplem, dius, que no ens moguem,

que si el toquem faràs que el sol que ens agermana

ens fugi lluny, fins a les ombres.

I ara ens envies rocs a les parpelles,

una nit per encantar-nos

i a l’aurora ens fas un jou fet de rosada.

Però mentrestant robem vedells,

alguna vaca i si podem també lo bou,

que tenim fills, que tenim cap,

que tenim fam i una barraca

per quan plou per inventar-nos.

Vas atrevir-te a fer-te un prat massa bonic

i ara que hi som —que ens hi estimbares—

tu vés passant, déu com te diguis,

que aquí ens quedem i a l’hora bruixa

ens menjarem la mala herba —arrel divina—

o, si ens cal, les teves ombres.





Blanca llum

juliol 2011