MALA HERBA AL PARADÍS
Feres un prat i el feres gran.
Era un prat que des del mar
se’n ·nava amunt —fins a muntanya—
i era un prat sense finals.
Vas atrevir-te a fer-te un prat i a dar-li ocells,
cabrafigueres, coves verdes i espadats.
Vas atrevir-te a dur-hi bèsties i l’amor.
Feres un prat i ens hi dugueres.
Després un vent vingué de tu
i vas deixar-nos sense barca al paradís.
Que contemplem, dius, que no ens moguem,
que si el toquem faràs que el sol que ens agermana
ens fugi lluny, fins a les ombres.
I ara ens envies rocs a les parpelles,
una nit per encantar-nos
i a l’aurora ens fas un jou fet de rosada.
Però mentrestant robem vedells,
alguna vaca i si podem també lo bou,
que tenim fills, que tenim cap,
que tenim fam i una barraca
per quan plou per inventar-nos.
Vas atrevir-te a fer-te un prat massa bonic
i ara que hi som —que ens hi estimbares—
tu vés passant, déu com te diguis,
que aquí ens quedem i a l’hora bruixa
ens menjarem la mala herba —arrel divina—
o, si ens cal, les teves ombres.
Blanca llum
juliol 2011
