Als amargadors en general. Amb l’ esperança als dits.
Quan ja t’ importi l’ altre molt més que tu,
quan el risc deixi de semblar-ho per excés de fragilitat al conscient
i un vertigen sigui un temporal inacabable, llavors
sentiràs l’ olor del bosc.
Quan pengis de la corda fluixa, només passarà que te’ n recordaràs de volar.
Cercaràs lianes i no en tindràs mai prou. Quan la teva veu
s’ escalfi de tant giravoltar i et caigui el melic de Narcís
al vàter i tibis. Això serà trencar cadenes.
Quan deixis de llençar els ulls a l’ horitzó, aurora o ponent:
Ei, tu ets aquí, enmig de tot. Quan ho vegis,
deixarà de pesar tot el que es pot pesar. Quan
et curis de l’ enveja, de la gelosia, de l’ odi
que no et deixa estar, si te’ n pots curar, llavors viuràs.
Tu sabràs.
grifoll
5.5.11
casserrespoblepoema