L'inconscient està estructurat com un llenguatge.
Jaques Lacan
I SHOT THE SHERIFF
Has fet de mi la cosa que sóc. I la cosa que sóc no la sé. I m’ has dit: Sigues . I jo he corregut cap al full a dir-te que m’ hi quedo si m’ hi escrius o m’ hi dibuixes mil mandrils. La cosa va que rasca, baixa com una oreneta, sobrevola rasa l’ aigua i obre el bec per una mil•lèsima d’ eternitat en blanc i negre i beu, beu i torna a fer la volta en l’ aire que li és pupila oberta en expansió que et mira i remira i mira com passa ruixant-te els cabells i per dins de la boca, una oreneta per dins els ulls, per dins de les coses vives que passa i tot és en ella o ella en tu. Beu, però hi veu en blanc i negre com un quadre d’ aquell pintor que va caure en un pot de tinta i només tenia llençols amb lleixiu. Mai va saber del llapis aquest que no ho és i te forma de petxina sense closca, de petxina dissecada i envernissada molt brillant. És un berberetxu. Del revés sembla un pingüí petit, sense ulls.
I s’ ha desprès una crosta de la paret de tu. Mira, mira com tremola tot. Això és perquè canvies la pell. Rasques pels rocs i les punxes s’ enamoren de tu, les agulles, les serres, els esbarzers, tot allò que diu sang ai, ai sang, opero, raja i: suc aquí, suc allà, capital de cal trinquelis? Eren tres i la maduixa voladora, eren sis i psicotèrmics en amunt com una canya de mercuri en copa explotadora, posa-me’ n un altre. Doble. Sis, sí. Sis de dobles. Som dos. Sí. I? Tu quants n’ ets? Jo treballo fent forats, a mi no m’ atabalis. No puc ascendir. De què? De nivell? Vols mesurar més? O menys(,) quan? . Es tracta d’ agafar un atac de nervis i escoltar. És molt ruc. I molt cabrón.
I no estic pas per ser-hi aquí. Sobrevolo l’ estació i, m’ esperes? Ens escaparem per l’ altra banda dels forats, serà inconscient la nostra curació. Anirem fins l’ amor, que és d’ on som i tota cuca viu. serem com som quan més ho ignorem. Serem quan siguem tant que no ens n’ adonarem. Serà com és. Ara. La velocitat d’ una gueparda pardalant com una rata de fira que fa de vampira a les hores lliures al circ del ninot perquè li agrada i és lo seu i s’ ho passa pipa, la rata pinyada que s’ emborratxa de sang i l’ endemà no se’ n recorda dels glòbuls vermells i se’ n va descolorit pel món a rata-fiar-se. No. aquesta és una altra. Jo dic la que vola i té radar i ullets de cap d’ agulla rodona ben foscos i juga amb els fanals i les torretes dels balcons pintades a mà , que les veu com un exercici del Jung i no en sap res, però entra en estat de borinot hipnotitzat i esquitxa pol•lens escrits lluny del dolor físic, de la incomoditat que a tots ens comporta, menys quan ho agraïm, això d’ anar per aquí amb el cos posat. El cos és fica com el condó. A l’ hora de fer-ho.
Jo el deixo al cotxe. Mai se sap. En tinc un de granota gegant que te l’ has d’ emprovar. D’ aquí a Venècia amb un salt. (Vostè es troba aquí.)
Descarpentajant la memòria, hom comença a recordar futurs que ja pintarà la setmana passada. I s’ esgarrifa al veure el poc joc, el pes de la individualitat. S’ esgarrifa la fera que escriu automàtica per, més enllà del jeroglífic, experimentar. A vegades és aquesta la màgia. Del nen, del que juga i dispara i la caga i torna a tirar perquè no li toca. El nen que t’ estima, sí, que es declara definitivament no-adult, que creix del revés o tort o cap ensota o serpentejant. Sí. És serpentejant. I ballo fent palmes. I danso fent peus. No pot viure la serpent que em sento sense aquesta rumba psicodèlica del que és viu i ho proclama en contra dels grisos i la grisor i les tortugues més lentes que la pròpia closca sola. Jo tinc pressa i no la faig servir, m’ ho agafo pel nervi, però m’ ho enganxo a la trampa. A vegades, una planta carnívora em diu: Mu. I d’ altres seré el tronc gran que corre a dar cops de cap a la closca aturada. I va. I va. Tot això em sona que demà passat m’ arriba per correu, i dic, mira: una mandarina. I, absurda, segueix la comèdia més tràgica de l’ alegria i la tristesa enamorades.
D’ això se’ n dirà lucidesa absurda o pinyol, a mi m’ agrada més pinyol, pinyol d’oliva que remenen per sobre la taula, la taula de joc de la vida. I no apostem. Ens el passem. Ens el passem pipa. I també perquè no hi ha res més que l’ atac que no ataca, és l’ atac que cura. Ara, l’ atac és capturat aquí. Cada poema és un intent per a capturar un dimoni que ens posseeix. I per sota de les costelles trencades a veure sí neix que fa mal tanta òstia i res d’ escaiola per posar. Sanitat respon. Au. I te’ n tornes d’ un cop de metralla que es diu despertador al món dels tediosos, a la plaça dels caps sense res més. Sense cor ni fetge ni sexe ni estomac ni res...Centenars de cervells estesos al sol i au. No passa res. Tot ple de mosques. I au. ningú s’ immuta. S’ assequen. I au. No se n’ adonen...Què no se n’ adonen?
No. Van sempre conjuntats i diuen la mateixa frase tots. En tenen dues i una amb pregunta que no s’ ha de respondre: com va? Bé- no diguis res més. Podries empitjorar . Tu dius que perdonin, éssers humans, però que t’ has deixat la closca d’ escarabat a fora i que ara tornes. I tornes. Però no pas amb els adults, tots ui, ui, tots tu, tu, tots ...Collons, tiren rocs! Clar: ho ha fet un! ...I en aquest instant en que l’ escriptura és vertiginosament vertiginosa, escampada de papers per tota la casa en un dir xinxeta rera xinxeta, cola blanca a la banyera i a la finestra només aigua...pluja...pluja. Sóc aquí. Pluja (ploc ploc ploc ploc...)
No resoldré re. I això pretenc i no. Ara no pas. Ara salto, corro. Sóc el més veloç de tots els coixos i el mes cent-peus de tots els mil crosses de causes trobades i duc patinet sense frens i la boca com fent un petó molt llarg perque així el vent m’ ajuda. Per frenar, ara no, obriré la boca poum com un globus-bomba, frenaré d’ una esgarrapada...No hi entenc de màquines. Encara que no puc entendre la vertiginositat que m’ envaeix. Tal velocitat taquicàrdica i nuclear que no em deixa deshipnotitzar. Cada cop és més profund. Sóc dins. Molt endins. Aquí hi ha res. Avall i fosc. Un abisme. Sóc un peix. Un peix que diu a tothom que és un ocell però (veu)que no, que vol el silenci abismal, la rebel•lió contra la superfície. Res d’ allò. Per aquí hi ha d’ haver el camí. El meu camí misteriós on mai s’ acaba el misteri...No, no s’ acabarà mai, com la meva part de mi que sempre és el vertigen hipnòtic i verd, infinit, cura. Dona. Seu i digues la paraula u, la dos, la tres.... Fins que no puguis parar. No li busquis significat. Ja s’ ha fet als diccionaris. Fes com si tu no hi fossis però sàpigues que escups el vi que s’ ha de beure l’ altre.
I només n’ hi ha mil. O sis. queda esquizofrènix tres? No m’ agraden les etiquetes perquè rasquen tot el putu estiu a l’ esquena i quan decideixes tallar-la ja fot set anys que torna a fer fred. Osti el superjò, ha tingut la Nàusea! La Kriptonita. Però jo era del Mazinger Z! I del Tom Sawyer...
No pot haver-hi realitat. Si no, on has estat tant temps? I ara, on pares? No pots parar. Te n’ has anat de veritat (recordatori: no ensenyar al psiquiatra. És perillós. Molt. El psiquiatre mata sentiments i més. Matar sentiments, sensacions? I de què està feta la vida? Mata vides el putu assassí. Droga als nens amb amfetamines perquè parin atenció al que diu el professor! La follia extrema regna en ell. Seu gras en un despatx d’ hipopòtam i et destrossa la vida, au...Deixa de ser, que no t’ agrada ser...A ningú ens agrada...Ai pobret, té aquestes, aquestes i aquestes merdes, no fan res. Llavors per què les vull? Les vols perquè les necessites. Sóc l’ amo del teu cervell. Tranquil. Molt, però Et desenganxarà la seva mare!!! Mitja vida meva no és res. I els altres? Aquí, com el Leopoldo María Panero, em pregunto pessimista sí això serà mai llegit. La vanitat. L’ ego. Narcís el terrible. Aquest és l’ enemic. I la plata. Vull anar al bosc a viure en un forat, faré foc per coure les feres que em mengi i no em veureu mai més. Mai més? Prohibit viure al bosc. Prohibit fer foc al bosc. Prohibit tocar feres. Prohibit matar aliments. Prohibit no ser ningú. Prohibit tot. Torna i paga. Pots anar a la presó o al manicomi. Paga a tot arreu.
L’ animal que sóc no pot entendre. A l’ animal que sóc no li cap al cor el comportament humà. Hi ha un nen dient que res és de ningú i li passa l’ exercit per sobre venent papes fregides de plàstic (Brainstorming?) No sé idiomes. Faig l’ indiu.
Recordo al meu pare explicant-me alegre que quan era petit havia vist una pel•lícula on els indius van guanyar als americans. I tots dos rèiem perquè havien guanyat els bons.
Jo em continuo guiant pels xamans, esperits de les feres ancestres, mags de la cerimònia de pintar-se el símbol i fumar la pipa de la pau...Sempre he viscut en ells...Sóc un d’ells.
I seré jo qui matarà al xèrif.
griFOLL
4.5.11
casserrespoblepoema