E, tu, la incertesa
tendeix a estendre’ s,
“a adaptar-se toquen”
diu l’ home-civilitzat,
el zombi més a cony seguit .
(Quin alka- gest-és, quina traka a rep(jahasrebut!)artir
possessions dia-bòlides terri(ble!)ment- in-
formals, amb cinc o sis sets i pres sis sessions
aU VA(!)scultatives)...Res, pira, pira fondo que ja et toca.
Veus? Què sents? Tres o trent A tristeses, A l·lèrgia,
A la mort , Al sí-gràcia de torn, A la burra-crazy-A
que cal fer pel sol fet de sortir al carrer rient
(aquí està prohibit). I A veure, què passa? Sento cent i
ments sense nom, ments &
co. Eficients de maduixes del temps ( ara tos-
diu el més totxu) cuggg cuggghhhh gapu! roges com sang,
sang-loto ràpid ex-pres, corre! Fuig, pres!
I fes-me una foto, que tot s’ ha d’ aprop fitar,
que lluny cau molt endins i és un pal; ni un bastó
ni una branca: és un pal, tres lletres
com sis cucSSSSSS cansatSSSSSS de no fer
reSSSSSS. Oh! Quina canya!-doncs ni això.
Les canyes tenen moltes útil i tats i tast ets.
El pal, cap. Jo sóc un peix i crec en l’ ham
vençuda l’ hac. Sóc d’ amar. De fer piru(l)etes
com aquestes, sense pirulí c(T)orre i cull oms
amb sirenes blaves que són com hienes que esperen
peres, els molt uni formats, no pas no formats, no,
fets a mida, formats de tal manera
que l’ únic que (en)tenen com a resposta
és la pista óstia i hola (óstia i hola, sí, dis-no-
parant en aquest ordre). Les forques de segur que clac!
(es fan dir) I Tot seguit, sor presa! Amb tot no s’ altres:
diu la LLEI que aquell xaval que sempre jeu al banc
no hi queda be, que el tanquin; sospiten que fa pudor.
A més, l’ acusat d’ homicidi quedarà lliure, no en fa pas la cara!
Dormiu amb la cony-ciència tranquiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii
l·la la la la fins demà, que avui hi ha formol: Juga el Nança M’ handit.
I els altres, els dels patins politics,aquesta demodesgràcia
imperativa i tot el seguit re seguit re re seguit del ram AT
( falta la erra al mig, una erra gegant i de veritaRt)
Re, WarnerBrosEntertaiments tots,
que no m’ empano de re. Només una coS.A:
Com veu contraure aquest bacteri que us va fer creure
a tots que éreu “adults”? però què què què foteu?
I aquella revolució? Quin dia veu deixar de somiar?
Ara em parlareu de créixer, em parlareu de canvis,
jo em taparé els ulls i ja no hi seré.
grifoll
9.5.11
casserrespoblepoema