Enric Casasses fa l’UH a Camallera
/ 13.08.2013
Aquest dimecres 14 d’agost, a les 20h, teniu una de les cites poètiques ineludibles d’aquest estiu. Enric Casasses recitarà íntegre el poema UH a la Nau Coclea, a Camallera (Alt Empordà). Casasses llegirà aquest poema de més de 9.000 versos, amb una mitja part per respirar. UH és un poema que sencer i seguit dura unes quantes hores. L’entrada és lliure.
Enric Casasses a la Plaça Raspall | Foto de Pep Herrero
UH és un dels poemes mítics d’Enric Casasses. Sigui per la seva incomensurabilitat, sigui perquè no és un llibre fàcil de trobar, són pocs els que l’han llegit sencer o han tingut la sort d’assistir a una lectura íntegra del poema. Casasses n’ha llegit fragments més o menys extensos, però poques vegades ha fet el tour de force de recitar-lo íntegrament. Llegit tot seguit, Uh dura aproximadament quatre hores i mitja. Ho farà demà, i demà agrairà el suport i la companyia d’amics (si són metges, millor) davant d’aquest repte tan esgotador. L’última vegada que el vam sentir recitar UH va ser al Festigàbal, a la Plaça Rovira, l’estiu passat, i en vam parlar a Núvol.
Casasses suarà de valent per llegir Uh, que vindria a ser el seu “Howl”. El poeta ens convida a agafar la canya de pensar i a mirar cara a cara “el somriure de la mort en caràcters xinesos”. La poesia de Casasses, encesa per la seva declamació, podria fer-nos pensar que és una emanació visionària amb ínfules transcendents, però sempre ve a recordar-te, amb un gest de desublimació, que “aquesta gran primerenca mandonguilla espiritual”, que diu ell, no ens la podem prendre massa seriosament: “L’oncle és la mesura de totes les coses, tret de la tia”.
UH sona com un gran torrent de versos. “L’altre dia un company amb una càmera em preguntava tot filmant-me com havia escrit jo el poema Uh, i en concret volia saber si era allò que en diuen escriptura automàtica”, ens explica Enric Casasses. “Li vaig dir que més o menys sí que ho era. Però després, massa tard, quan ell ja era fora, he recordat que no ho és en absolut: ho sembla, perquè és escriptura certament ultra-ràpida, però l’escriptura automàtica pròpiament dita, sense aparent control conscient, sol produir uns tobogans que normalment no van enlloc i algun cop sí però sempre són això: tobogans, baixades, el doll que raja sol i baixa avall com l’aigua”.
“En l’Uh, en canvi, el moviment és el contrari: a cada frase, a cada vers, a vegades fins a cada paraula, hi faig un salt cap amunt, contra corrent, i el resultat no se’n va avall fins a la mar “que és el no-res” sinó que puja com un salmó que sense pensar-s’ho, superant a cada salt un escaló més ardu que l’anterior, torna cap al lloc on va néixer”, explica Casasses. “No és doncs un poema riu sinó un poema salmó. El que falla és que de salmó jo no en tinc res, i més aviat els animals aquàtics amb què m’identifico, els que sí que freqüenten la meva obra, són el gratonell, nom escalenc del cranc, bèstia petita que sempre va endavant encara que miri enrere, la sardina, amenaçada per les gavines, pels pescadors i pels implacables dofins, la garota, de bellíssims moviments en la seva quasi immobilitat, i el pop, que en el cas concret de l’Uh n’és un dels protagonistes principals i que també surt en altres obres meves”.
També cal desmuntar el tòpic que Casasses és un poeta fonètic. Ho és com qualsevol poeta que treballa amb les paraules, que són sons, perquè és sempre l’exploració de nous sentits el que ens guia a l’hora de jugar amb les paraules. A UH Casasses pot arribar a tenir algun moment especialment ‘fonètic’. El moment de reducció del mot a síl·laba i de síl·laba a so, en la seva essència gairebé mineral. És en la col·lisió fonètica dels sons, talment com pedres fogueres, que surt l’espurna del sentit. La poesia de Casasses és fosforescent. De la mateixa manera que el foc es descobreix a partir de la fricció de les pedres, la poesia neix també de la fricció -i a vegades col·lisió- dels sons. La poesia de Casasses “íntimament intimida”. Les paraules, en la fricció, llisquen per guanyar un sentit nou, o ulterior. Els versos “en xarxes, desenxarxant-se”, sempre.
Al final, Enric Casasses és el poeta de l’Amor. No l’amor romàntic, ni trobadoresc, per més que sembli un joglar. És el poeta que arrenca les bardisses i mostra les impostures que ens entrebanquen, les petulàncies i palles ideològiques que ens enceguen. L’Amor és allò que queda quan hem retirat tota la brossa…