«Rire est le prope de l’homme»
COSSOS
Hi ha el cos nou.
Hi ha el cos teu que se m’aferra
i el gest teu de l’avenir-se a l’avenir:
l’independència.
Hi ha qui s’alça arranet nostre i qui remou
renou de raure-hi.
Hi ha la lluna: la lluna partida i la lluna tan
clara i la lluna suquí.
Hi ha l’amor de l’altre amor de l’altra casa.
Hi ha la plana: l’escena antiga i els aubons
que se t’hi escampen.
Hi ha qui tria i persegueix: qui t’agafa i qui
t’ho don.
Hi ha principi enllà de dir-lo i hi ha
principi abans de dir.
Hi ha la son que és primitiva i la que no —la
dels raïssos.
Hi ha la llengua deixant marca a l’inrevés
i l’inventar-s’ho fent-s’hi lloc fins
malmenar-se
i quedar enterc de malapler i de mala lletra.
Hi ha grinyols de just aprendre’n, plors valents
i si mateixos.
Hi ha la fam, la terra plena i l’home solt n’atura
els arbres.
Hi ha la rialla i l’esqueixar-se de
consciència i massa llum.
Hi ha els camins i els caminets de les
formigues.
Hi ha els camins i els caminets que s’han
desprès,
que són després, que són humans.
Hi ha la por i el dolor rai que s’alaestén...
Hi ha el cos nou per anar escorats i anar
ancorats:
per ser relat d’una rel solta i si va en serio
és que se’n riu.
Hi ha el cos vell que fa la història amb el
cos nou,
que és el cos vell multiplicant-se —i
venturer.
Blanca Llum
agost 2013