aqui, més: http://blancallum.com/
L’ESPERA
Vam néixer a posta. Expressament per estimbar-nos.
Ascendents l’un de l’altre, expulsats de la matriu a
prop de mar i a ple migdia,
vas patir amb la flor salvatge i amb un pou que era
bonic però era una trampa.
Era el silenci. Jo després vaig venir amb l’arc i amb
les cireres.
Vaig venir amb la casa buida i vaig tenir-te, molt
després, multiplicat damunt l’esquena.
Algú va dir-me «fes-li espai, sereu el temps, res serà
vostre».
I eres tu, que disfressat amb la gonella i fent-te el
sord, eres lluny per ser falcó. Estripant-me amb la por als ulls, vas deixar-me
un remolí ben al damunt de l’espinada. Llavò vas anar-te’n. Encara lluny de ser
falcons, pegàvem junts la falconada.
Tu a peu dret arran de costa on hi era jo —ajaguda
mirant-te.
I Venus banyant-nos. I la mar, venint del fons,
removent l’alga.
Allà hi ha bales. Ressons de poemes que ara hi són
perquè ara hi tornes.
L’ametlla mig blanca i tu acostant-te i travessant-me.
M’ensenyes la taca i no és un temple, dius, només
viatge.
Començo a esperar-te molt abans i abans te’n tornes.
Redéu de nimfes plens de nins, potser diràs.
Redéu d’amor, punyeta flor, potser vaig dir-te.
Vas aparèixer ajupit i pensant la paraula perduda i la
que falta.
Vas aparèixer amb el sol diferent d’una nit llarga.
Vaig acostar-me amb un llibre a les mans
i vas trobar-m’hi l’esquerda i el trau i l’error que
batega:
la història ferida i la història que cura i que de
sempre comença.
Només en sabíem l’imant que enfolleix, l’amor de lluny
i el paratge canviant:
una plorera estrellada i el cos amb el cos sense
costums ni miraments.
Només en sabíem l’amic i l’amant i ja n’havíem après,
a tremolar de pertot i a preguntar-ho fluixet però seguit:
que què farem, que què direm, que què serem quan ens
digui per què?
Blanca Llum
abril 2013