Amb l’ esquena
esmolant les pedres del sostre, a la cova.
Amb les ungles perdudes
tornant a les rels, dits de cànem ,temps de girallunes
a la cova. Deliris
i deliris a la cova. Em vesteixo de
carbonet,
em deixo
brànquies o cua o aprenc a udolar.
Ja no sé parlar
com els homes, a la cova, m’ enrosco amb l’ escurçó, l’ amic.
Dibuixo a les
parets formes indesxifrables que la soledat em dicta. Ric.
No sé el perquè.
S’ ha d’ estar content per a riure? Ploro. I no em sento trist.
No em sento (res)
a la cova. I a fora, tampoc. I això és el que sóc:
Ningú, res,
enlloc. Tot el demès seria vanitat.
griFOLL
6.7.12
casserrespoblepoema