«Què és el començament d’un desert?»
Blai Bonet
PENADA
Que això em fa pena, et dic. Que és una pena més buida que buida i que és una pena que només s’omple amb la fressa dels arbres sense fulles i embogits —com les moreres que aixequen les mans cap a la lluna i que tenen els dits com d’home gras— i que és una pena que quan s’omple no s’omple de vent ni de resina, sinó de més pena. Que és una pena que sols s’omple de pena, et dic. Que és una pena que impressiona com una vella que es fa vella i la pexuga del pollastre se li enganxa a la nevera i tota sola ja no pot ni amb una escarpa. Que és una pena que m’espanta i que em travessa com a la dona que de nit busca coloms que s’hagin mort, que després treu els xisclets que hi ha en el terra i que fa temps se li morí amb l’estufa encesa la seva tia i un seu cor. Que és una pena abandonada, et dic, com els quinze anys d’un noi malalt que va pel poble fregant les persianes amb la punta del dit i fent dibuixos de pols en un mirall. Com ell, és molt blanca, aquesta pena, i una mica de groc li fa unes taques. I com el noi que va sol pels carrers quan ve la tarda, a vegades s’atreveix i surt al camp, aquesta pena. Arrabassa fonoll i se’l frega pel front. Tira pedres dins un pou. D’amagat roba un pollet i el deixa córrer. Es fa més tard, li ve més tos, se’n torna a casa i pel camí li fa la rateta a una nena veïna que un dia li féu la camalleta. Que aquesta pena em tossir. Que aquesta pena em fa més pena i plorar fort és com parlar amb una pedra dins la boca, diu en Blai. I quasi travelo.
Blanca llum
1-12-2010