Clavos de luna nos funden —això és en Lorca— com ara un flash que després surt, que de nit torna i que una tarda ens diu que no. Després un llom de verd de plata i vull Ubú. Ens abeurem d’amor que es perd i a l’altra banda tindràs fred, li diu, seràs com l’alba, una persona. S’han estrafet, fantasiat, que jo és un altre i rima amb o. Declinats com els tres móns, s’han fet de fusta —esperit aspre— i el dibuix fóra d’un riu però és d’una agulla. Ha fet la volta un llangardaix fins que ha trobat la llangardaixa. T’envies mel per la costella. Trobes la nena amb dona a dins i amb dona a fora i nena fou. Dóna a la mar l’amar la mà i la mare mà. Seràs com gel, fill, que això s’esquerda i que això ens cau. Érem el crit sense persiana, el sentir l’ai no sols al cor, també a la melsa, en el desert. I si són bones, déu meuet, el coll tombat, la camisa esqueixada, amb una llàgrima i ai la figa! La... la poesia.. la poesia no és altra cosa que trencar-se les costelles, ara en Max. I amb tot, mos pareixia beníssim. I mos punyia.
Blanca llum
2-12-2010