FLORS I FEMST’escomet un eixam de mosques sàvies. Un no sé que, no de grills, sinó de mosques, migparteix cada teu vers. Et ve per astre o per desastre aquest brunzir d’amic eixam: l’èpic errant. La seva gesta és la del vent i sa glòria és la prunera. Tu, l’enamorat de l’ocellàs sobrevolant prunes i vent. Li fas un lai de sopa antiga a aquesta reina de l’eixample. Una gavina té el seu lloc davant ta casa i t’ho veu tot: el desesper, la histèria vella, el plor real, l’art a l’amor i aquest nan fent-te senyals. I pateixes, sí, pateixes fins fruit adobant-li amb llengua rara el que no diu: l’actitud i la tramoia del ser poc prô ser-ho amb tot. Tot és buit, callat, no hi ha res i t’escomet un eixam de mosques sàvies. La cerimònia de l’enyor de no saber-les t’és aspra joia i por sens fi. Persisteix l’alè coral de l’insistir que hi ha a les ales. Llur saber travessa mars i masos vells, piles de fems i flors obertes. Des del subsòl al més pur èter hi ha l’espai de lloc-per-moure’s. Se’t fa santa aquesta espera. Càntic vivent, vela llatina, fosca energia, la de la llum.
blanCalluM
6
11
8