XV, representació més antiga de la santa
La mare del meu
pare
quina sort que em va parir
de ben com en va
ser el meu pare
d’ escollir-me a
mi ell per fill,
valent, i
coneixent sa mare!
No va ser persona
afortunada,
la dona va patir
de gelosia, de rancúnia,
d’ una infecció
al ronyó i d’ enveja crònica
fins el penúltim
any abans de ser enterrada
( excepte de la infecció
al ronyó, que amb
penicil·lina importada
de la capital va ser curada).
Quan feia onze
anys que tenia demència senil, més endavant,
encara li quedava
cap per aguantar el fil
de la mascara
inconscient de ràbia que havia
lluït tota la
vida sense adonar-se’ n que rebotava.
Però quan la
vellesa, no sé si tan dement, li va esborrar,
ja era hora, de l’
absència d’ aquesta careta del cervell
li’ n va sortir un batec del cor, i, al cap de
res,
com bolets, un
altre. La patrona dels impossibles,
li havien posat
de nom, ho havia fet possible:
La iaia va néixer
l’ últim any abans de morir-se!
Va tirar-se a l’ alegria,
va acceptar tots els pastissos,
tot el cava, totes
les abraçades ( i alguna que altra cigarreta...)
que s’ havia
negat des de sempre portant
aquella carota de
per pseudovida... Aquí
ens vam començar
a estimar, amb lo de la cigarreta sobretot,
dos elements, dos
dements, ella senil i jo adolescent, lluny del ramat
adulterat que, de
ben segur, fou qui li havia posat aquella
careta per anar
per la vida quan era petita,
la que no la va deixar
viure, i que potser amb tot
l’ Amor del
planeta li van regalar aquells quins també la portaven
i que també els hi
havia estat imposada, i que venia de lluny...
És igual. Tradicions!
Ara estan brindant amb el meu pare,
que les ànimes no
gasten disfresses. Ell torna a ser adolescent
i ella riu, riu i
l’ abraça. Va ser un malentès, com tantes vegades
la vida, com
tantes vegades la mort. Malentesos
que només entén l’
Amor. El lent tornar als orígens d’ anar-hi.
Recomençar a tornar
a estimar. I tornar, i tornar, i tornar-hi,
que mai s’ està quiet
l’ Amor i tot ho torna a fer possible
sense presses...
griFOLL
19.07.2014
casserrespoblepoema