la línea rasa,
el fil espès recargolant-se fins les galtes d’ algues que entre feixos
màgics de primavera proclamaven nits de cau calent amb escudella púbica (...) t’envernissava
de baba la llengua de dits ofegats a observar-te com observaves -de febres en
amunt- la llepada sencera de rius abordant-te amb piranyes-peluix d’ escata
molsosa que et feia cova tova d’ un
remolí de versos a l’ entrecuix embassat de buidar bosses tibades d’ aigua calenta sense
bossa ni nansa dins el meu joc de culleres de l’ ànsia ja foradades quan t’
habitava l’ espasme i, Tu, dutxxxa a ras, arran, ran dels meus sis mil sis
cents nassos, m’ embriagaves amb sopa carxofera; escudellar-nos xup a porus,
fer samfaines, festes enganxoses d’ aiguardents sota les calces desaparegudes /
quan descalços caminaven per les grutes més profundes de la combustió a
empalmar-nos curtcircuits d’ orgasmes fosforescents (de tant regal-i-mar-nos) fins
que se’ns giressin els ulls i poguéssim
xumar-nos l’ enzim de nervi esmolat que
ens cavalcava com un combat de bassals desficiant a trots de natja, natja per
natja, ara pels boscos, després cap al cel, enllà sota el sol, ressaltant per les
escales, per les cales, enllà... / que, quan tot ho mullàvem, fins i tot mullàvem
l’ aigua,
la línia rasa,
fil de saliva dibuixant a salts d’ esquitx dessobre el magenta inflamat la
flor folla dels gemecs en esberlar-se com ous de cirerer damunt els nostres ventres,
sota les quaranta set axil·les, al cony embetumat de marbres líquids a favor de
la vida agredolçament aspre de tintures ancestrals a les fines herbes, a les soles
de la punta dels pèls arrissats de l’ amor, i fins als melics inundats de pessigolles, al gland
ple de sang, arterialític perdut, passejador frissat, llimac sense frac
(...) N’ ensumàvem els olis del coit,
les sals minerals / la gota escumosa brillant a la punta del nas del forat
prenyat de mantega de lliri obert sense folrar, llibre de tots els llibres exprimits
en un poema que va dir el teu paladar a la geniva del meu... / secretament, i vaig
aprendre a cantar a dins teu, immers, bategant, despentinant
la línia rasa, xup, fins que va bullir, xup. I ens vam evaporar per sempre
més.
griFOLL
13. 07. 2014-07-14
casserrespoblepoema