Seguidores

miércoles, 9 de mayo de 2012

EL MONO, poesia i química, de griFOLL


Avui deu fer cosa de quatre o cinc mesos, se’ m va acudir deixar de cop les drogues legals ( que en diuen MEDICAMENTS) que prenc perquè, en teoria, el meu cap funcioni “correctament”. La síndrome d’ abstinència va durar un mes i no me’ n vaig sortir. Era rollo que ja m’ ingressaven. El darrer que vaig escriure quan van aparèixer els primers símptomes del “mono” és això. En un mes no vaig poder tornar a tocar ni un llapis. Si ha de valdre com a testimoni o en aquell moment em va”exorcitzar” del què fos, el deixo aquí.

EL MONO

Hem desendollat el món de l' univers, de l' únic vers. I el poema s' ha apagat.





Escric perquè no en sé, avui des d' un infern, ahir des d' un infant. Escric quan el cos físic es dedica sols al pànic i a la pèrdua de pes; i el cos mental és un accident químic ( preferible és una espasa entrant per la nuca que aquest món d' escorpits, de síndrome d' abstinència i de no síndrome d' abstinència en zel, en guerra d' endimoniats).

Aquí, després també hi ha el cos sense nom, el cos animal, esperit, ànima, un fum (?) invisible, un fum que se' n va sense rumb, com el d' un cigarret consumint-se pel foc que xuclen desconegudes entitats que m' habiten, deliris que no deliren, deliris lúcids com les primeres hòsties d' una tortura quan el crani encara no vessa cervell.



Escric, escric esperant que a l`altra banda una mà prengui la meva.



Escric perquè tinc por i la solitud se' m menja els ous. L' humà sofreix, està mal fet, meravellosament mal construït. Tant que fins i tot s' avicia a viure com si viure fos passar la tarda d' un dissabte lluminós gronxant-se en un edèn o en fos l' espera,

l' esperança, aquest vici de somiar felicitats futures.



Escric enterc perquè les meves extremitats són branques d' un arbre, d' un arbre de la infantesa meva que va ser esgarrapat, arrencat del bosc del temps.



Escric sense ordre ni coberts, pregant un plor que alleugi, que una olor de llum em faci pessigolles a l' olfacte del meu centre descentrat.



Escric perquè això és el què fem els tarats ( com si de la tara en fos una cura, un consol com qualsevol altra mentida que alimenta si s' ignora).



Escric per parar de morir tremolant. Escric perquè la mort és un tinter i la vida és una ploma i la poesia és una corda, per penjar-se, per salvar-se, per saltar-la o fer-la fluixa.



Escric en nom del dolor i en contra del dolor, i per perdre el nom de totes les coses, escric.



Escric en nom de la bogeria i des de la bogeria que m' immobilitza el pensament. Escric des d' aquest forat de maquineta que fa punta al llapis del dimoni.



Escric com un ocell trencat que pica l' ala sobre el full i esquitxa i taca i és metzina, escopinada i espernecs.



Escric perquè els desigs s' han mort o s' han quedat enrere i sóc l' ou cec caigut del niu, una truita.



Escric per escriure i escric per no escriure i callar d' una puta vegada la boca que crida i és pou, sec, sequíssim (res em fa caure la baba).



Escric des de la mà que no palpa, des dels ulls que no han vist, en defensa pròpia (?)



Escric amb i contra la por llarga, la por tènia, la por humana que deshumanitza, sense personalitat.



Escric amb dents contra els barrots de ferro de la gàbia gran, descregut de tot menys del dolor.



Escric perquè a tu no et calgui fer-ho.



grifoll ???