CORRESPONDÈNCIA
A Josep
Grifoll
El seu cap era ple de noies nues i bufons amb
barrets de picarols quan enretirà una grenya que li queia sobre el rostre i les
seves nines s’eixamplaren de forma perillosa. Va ésser un gest instintiu però
de conseqüències impensables. Fins aquell moment, s’havia esforçat a intentar
demostrar que la intel.ligència era sexy, i que les onades provocades per les
pedres més petites recordaven el naixement de l’univers. Per demostrar-ho, no
li havia fet res empaitar noies de llargs cabells amb els pinzells, ajudar-les
a capbussar-se en colors de mar precedides per una contel.lació de bombolletes
que eren pensaments, i robar-les un petó quan estaven despistades. Tampoc,
penjar dimoniets savis i juganers de les boles de Nadal, ni construir perfils
que eren un únic perfil amb tipografies que es podien llegir de cap per avall.
Sabia que la informació no implica coneixement però que permet compartir-lo, i
que és fàcil que un somni es perverteixi, especialment, després de parlar amb
Blancaneus i suportar el plor dels set bessons d’un príncep blau i fugitiu. Tot
això sabia quan obrí els ulls i s’adonà que era en un bosc d’arbres pintats amb
guix i sol, i que la ferida que tenia en una mà li cremava. L’aire era buit de
sons en aquells moments però li semblà que, entre les fulles, cel amunt, un
aligot competia amb una cadira en un vol absurd. Va ésser llavors, de sobte i
sense saber ben bé per què, que s’adonà que el món seguiria donant voltes quan
el seus cabells deixessin d’ocupar vinyetes que no li corresponien, que en
aquell bosc d’escorces emblanquinades per les seves mans, el cel seguiria
essent cel quan el seu pinzell d’adormís, així és que es deixà d’històries i
decidí seguir fent el que sabia fer per desafiar el temps fins a l’últim dels
dies. Amb una mica d’humor, això sí. I una mica també de tendresa. Noies,
bufons, colors i paraules correspondrien al seu amor no deixant-lo mai sol.
Aleix Cort.
Twittear