Se que la realitat és una al•lucinació,
que la al•lucinació que al•lucino jo és la meva realitat,
que la al•lucinació que al•lucines tu és la teva realitat.
(Un home sense ulls no para de mirar-me.
Una dona sense nas no para d’ ensumar-me.
No els conec.)
Se que l’ absurd hi posa tots els sentits.
Escolto la sang dins les meves arteries
oliosa d’ enyor. Silenci. Sentiu com creix l’ herba?
Doncs és això.
Tot és simple: Res. Res i que plogui.
grifoll
13.04.12
casserrespoblepoema
Twittear