la claror s’ arrossega pels dits
el que escriu ja no hi és
disset escarabats engrescats
van de bars i tu no fas res -ni temps?
com el fas? me’n daràs?
un ocell condemnat a volar
s’ ha penjat d’ una branca
té un dimoni a l’ ull
m’ agraden més els pardals
les orenetes del capvespre
no caduquen
crec en trenta-tres fantasmes
la resta són vius
l’ amor no fa diferències
són els seus predicadors
del clero a Transilvània amb autobús
el detectiu és un voyeur que cobra
el meu veí cria escaroles i xiula
el més poruc s’ escapa de la trampa
els perdedors aposten
els guanyadors què guanyen?
una copa? una medalla?
m’ agrada més el soroll de les pedretes
que em regala el riu
que tu m’ abracis
anar sobrat de llapis –per si cola
fer dibuixos dels cargols que em descargolo
sinó llegíssim tants prospectes tantes multes
tants prohibits tants diagnòstics tants currículums
llavors potser podríem llegir-nos els llavis
què són els que diuen i riuen i criden i besen- penso
amb la claror que s’ arrossega pel món ara mateix
em rebel•lo i m’ extasio
els esquelets la ballen
truquen a la porta dues gavardines- corre
es canvien ànimes per caixes fortes
tot déu corre i l’ home enlloc
de mandrils molts de llagostins també
però i de l’ home?
se n’ han fet creus amb un de clavat
també te’ l recepten al cap
te’ l pots baixar d’ internet
s’ instal•la ràpid
grifoll
15.02.11
casserrespoblepoema