Tens la boca com una sabata però entre aquest va i ve
de pupil·les de denúncia no aixafar-se la llengua
ha d’ésser cosa fina,
com no ressaltar enmig de decebuts que no els queda més
que pixar fora de test
o brunzir com una mosca a les calces d’una puta;
tot, mentre esquives el desmanegat que fa un excés
arrebossat de bogeria.
Desig de la sabata de tallar el cordó que l’estreny
per vés a saber quin cony de norma
i fer d’anormal cada badall intermitent que va
de boca en boca,
sola desgastada per aquest caminar bocabadat mirant descompensat
la pampalluga d’una estrella,
(indirectament aquests són els detalls de qui fa de la vida vida
i la caga perquè arrisca).
I ara, a peu coix, tira ràpid de la cadena del wàter
amb aquesta mena de poema
i agafa la sortida d’emergència
que ja se sap,
pensar contracorrent des de sempre
ha estat delicte.
D’olors a pudors a 9 de gener
2008