Cristall de ser
Ets cristal·lina, em dius.
I ho dius amb mal.
No és el cristall,
que no t’agrada.
És l’hora baixa:
la por transparenta
i la marca a l’amor
que és la marca a la carn
que és la marca de lluny
de quan fugies venint,
de quan se’t feia baldera.
Sóc cristal·lina, em dius.
I ho sóc que no sóc.
No és ni bonic
ni fa basarda.
És la nit clara:
el gris que s’escampa
i les ombres creixent
que són ombres d’ocell,
que són ombres pregunta,
«si t’era coltell, la paradoxa,
i si t’era gasela, el camp obert...?»
Ets cristal·lina, em dius.
I ho saps d’antic.
No és un infern,
qui fa cantar-nos.
És la topada:
la culpa desfeta
i un llibre entremig
que és un llibre cor clus
que és un llibre cos nus,
que és un llibre cap dins
i que per això fa respecte.
Sóc cristal·lina, em dius.
Digue’m on és, doncs,
voler trencar-s’hi,
el trau gelós,
gosar tornar,
i l’atenallar-nos.
Digue’m on anem, doncs,
amb la pedra de tall,
amb la pedra cristall,
amb l’estrella amagada
i amb l’estella tan nostre.
Blanca Llum, Abril 2014