Surts, com si nasquessis de tu adormint-te a mig fer.
Com una Babel feta a llepades, t’enlaires. Ets humit
i ets humil, però rasques la nit i en treus la rosada.
És cert. La portes a dins, encallada a la tràquea,
entravessada; i et fa fred i et fa pes i et fa nosa.
Puix no en sabràs la magnitud fins a empassar-la,
seràs el silenci primer, el d’abans de l’amor,
el d’abans de la mort, el de quan no se’l sabia.
I hi haurà nits fosques abaltint-se dins teu
car a les nits els hi agrades així, humit i humil,
silenciós més que el silenci i sempre a mig fer.
Clos, en la solitud més implacable que et passi pel cap,
com un ocell carronyaire a punt de picotejar-te la boca
i l’estomac i la boca de l’estomac, tindràs mal.
Trauràs el cap d’entre els llençols esponjosos d’on et guardes
com si visquessis als núvols i veuràs el món:
pagesos com seguen i espigoladores corbes,
el sol picant de ple contra les nuques, i sabràs d’on ve el mal.
Naixeràs de tu sense adormir-te mai més
mes restaràs encara a mig fer
-car hi ha coses que no tenen remei-
i escopiràs tot el dolor pels segles dels segles i seràs,
a la fi, paraula, allò que es compromet i s’atorga,
i, als camps, s’estendrà, de nou, la rosada.
Dolors Juarez
25 de febrer del 2014
Berga