Lluís Calvo i David Caño no són romàntics
/ 11.07.2013
L’editorial Pont del Petroli publica dins la col·lecció La puça del petroli Teresa la mòmia, un poemari escrit a quatre mans per David Caño i Lluís Calvo. Teresa la mòmia és una poètica de l’esdeveniment, sosté Ricard Mirabete, que presenta el llibre als lectors de Núvol.
David Caño i Lluís Calvo
A punt per al desordre. El Caos Poètic ben orquestrat perquè despunti l’esdeveniment, l’acció de ser i la raó poètica. Des de cada objecte mínim on hi reposa la llum -que reflecteix la fredor total- al propòsit que se’n deriva: diguem-ne esclat de la bellesa o escriptura fonda, “com tots els caus / profunds. / Un forat negre. La poesia.” Aquests versos pertanyen al llibre Teresa la mòmia, de Lluís Calvo i David Caño, que arriba aquests dies a les llibreries del nostre país. El publica una de les editorials més actives del Barcelonès Nord, Pont del Petroli, i ens el presenta en la seva col·lecció La puça del petroli, que ja compta amb vint-i-set títols publicats i amb un reguitzell de poetes dels marges menys fressats. Recordem autors que hi han publicat darrerament les seves obres poètiques: Jordi Valls, Toni Prat, Martí Noy. Odile Arqué, Jordi Cervera i Joan Vinuesa, entre d’altres.
Teresa la mòmia recorre un trajecte poètic que transita des dels punts muntanyosos més allunyats del nostre territori als carrers empedrats de les nostres ciutats. D’una manera explícita, els poetes passegen per Olot, Badalona, Barcelona, Girona, fan també aclucades d’ull al Puigsacalm i a Tarragona, i s’emmirallen en ciutats europees llunyanes que enllacen el vell continent amb Àsia, tot passant per les exrepúbliques soviètiques. La geopolítica és una de les motivacions temàtiques clau del llibre. Les referències de pensament són constants (cinema, filosofia, literatura, art) i estructuren un conglomerat líric que defuig de les runes arcaiques i de les urbs dissecades, tothora a favor del trànsit existencial de l’individu que delimita el marc social fent-se’l seu. No debades les dues fotografies que obren el llibre plantegen la qüestió de la representació artística. Mostren la relació entre l’artista com a creador –ja sigui poeta, pintor o cineasta- i el públic en el paper de receptor actiu que elabora el discurs implícit en el text. Aquest assumeix el paper central i, ja només per a aquest fet, Teresa la mòmia és una poètica de l’esdeveniment. No és sobrer recordar la idea del poema com a generador inesgotable de possibilitats vitals i de conseqüències socials. No ens referim només -però també- a les “revolucions silencioses”, no relatades pels mitjans d’informació oficials, que fan possible el progrés social (per exemple, el món associatiu i el cooperatiu) i el canvi de paradigmes de llegir el present i l’art. La poesia és aquest espai que ocupem i que transforma la realitat fent una exposició oberta de les cicatrius socials que obrim i que tanquem. En els carrers.
En les dues imatges de Job Ramos que inauguren el llibre percebem, per una banda, com el públic ocupa l’escenari i contemplen la platea buida i, per una altra banda, com el públic contempla l’objecte poètic. En aquest cas, l’objecte estètic és un escenari buit en miniatura amb la seva escala al centre per a pujar-hi. Així doncs, el mateix públic de les dues fotografies adquireix la categoria d’agent actiu de la societat de l’espectacle. El públic com a espectador dóna notícia de l’esdeveniment. En ambdós casos, l’esdeveniment és inexistent (en aparença) però intern en les dues situacions. Els fets ocorren en la ment de l’espectador actiu, emancipat, tal i com definí un dels filòsofs presents en les citacions del començament del llibre: Jacques Rancière (Alger, 1940). És un filòsof francès que ha escrit sobre cinema, el moviment obrer i qüestions literàries a propòsit de Mallarmé.
D’aquesta manera, el poemari exposa la circumstància quotidiana -l’efecte- per tal que després els lectors puguem posar-li nom a la causa. De nosaltres depèn treure les conclusions d’abast general sobre el que estem vivint com a col·lectivitat. Retrats d’escenes urbanes, amb reminiscències cinematogràfiques, converses del món rural plenament integrat en la circumstància global (la televisió, els diaris esportius, les notícies de societat i del món, alguns personatges de la ficció televisiva com Bart Simpson o icones com Betty Boop van traient el nas) referents pictòrics de l’avantguarda europea, filòsofs, poetes immarcescibles com Baudelaire, Rimbaud, Vinyoli… Ben sovint la dicció lírica dels poetes-autors desenvolupa la trama argumental que originàriament atribuïm al guió cinematogràfic per mitjà de l’ús excepcional de recursos expressius com l’el·lipsi, l’anàfora i les enumeracions. El ritme del vers és vertiginós. Tot i així, també hi trobem poemes lírics que, de cop, són transgredits per l’acció impetuosa d’un vers o d’una acció concreta per part dels protagonistes del poema. Això ho detectem en poemes com ara aquell que fa així:
Tants amants i tota l’enyorança…Què en farem dels til·lers, dels desmais,del plugim que no deixa ni rastre.Del fred rogenc, navalla de nit,dels vells cafès de París,de l’alè adolescent que es torna rosada (…)
Au, va, calla, ploricó,deixa’t de tanta tabarra,fote’t un tret al clatell,I allibera’ns d’una vegada!
La composició del llibre és rica en propostes estètiques. En primer lloc, hi ha arbitrarisme a l’hora dels encapçalaments dels poemes: en la majoria de casos no hi ha títol, o hi ha una lletra o bé un número que no segueix cap numeració establerta a priori. Els poemes són breus i concisos, sintètics, d’una brevetat occidental que no vol emular la tradició oriental dels haikús i tankes, o bé subvertir-la. Quan hi ha descripció lírica o seqüència argumental, la veu poètica no cerca reproduir una sensació estàtica sinó el moviment constant, com la filmació accelerada o el canvi de plans. És determinant l’ús de versos curts, la successió de sensacions que dibuixen l’instant fragmentat en múltiples moviments, com fotogrames captats al vol. El poema “Tot l’atzar reposa al descosit…” relata un episodi d’atracció sexual -d’instint animal- de passions líquides i evanescents, potser situat en un local de nit: “Tu només balles per perdre la por. / Sues i t’hi refregues. / Però tems l’instant que som: / aquest o bé aquest altre / que ja fuig, que desconec. / Que se t’emporta.” La versió de l’amor al llarg del poemari va prenent formes de cicatrius, de nafres emocionals ben obertes que busquen on reposar els sentiments de pèrdua i de desorientació. Ja no hi ha romàntics entre els protagonistes de les històries: “Ho han arrasat tot. / Les cartes d’amor amb lletra infantil, / les cendres de la nit, l’arc i la font, / les factures. Fins i tot, les ganes de cardar / dels gossos. Lliures. Camp a través. / Desafiadors.” És en la recerca de l’altre/a, en la fugida d’un mateix, que es mostra la deserció íntima d’establir un estat emocional sostingut. Qui sap si aquest poemari constata la percepció actual de voler posseir no pas el cos de l’altre/a sinó la seva deriva existencial o caiguda íntima: “Et xuclo l’ànima / per conservar les dents.” Desorientació i desesperació: els plecs de la caça amorosa dels nostres temps.
Teresa la mòmia, de Lluís Calvo i David Caño. Editorial Pont del Petroli. La puça del petroli, 27