He anat a fer pastetes amb fang i pintures, com quan era petit, a la mateixa riera de Casserres. Pintar entre parets també alça murs dins meu. Després m´he banyat un tros més avall, hi ha un gorg fondo i fred. Sota l´aigua formo part de la pintura, la pintura dels llots i de les pedres i de les fulles mortes i dels trocs i de les rels, d´una aquarel•la que mai s´asseca del tot i s´escampa cap el mar o s´enclota i s´evapora fins totes les formes dels núvols, amb vent, una nit de molt vent i d´aquelles que ho inunden tot, de finals d´estiu; així que també sóc aquell bassal de qualsevol part del món, que coneix tota mena de peus, de salts, de balls i de caigudes i de granotes i de vaixells de paper que em regalen els que encara fan també pastetes amb les coses i juguen a fer invents arrossegats per la força més poderosa de totes: la curiositat. La curiositat és allò que fa brillar els ulls dels nens i dels moribunds.
La riera te la sorra perfecte per pintar, el seu fang fi juga amb l´atzar les formes que amaga el riu quan s´hi van a buscar. Closques de caragol, plomes de merla i d´abellarol i de falcó pelegrí, esquelets de bèsties, espines, vestits de larva d´estiracabells abandonats als joncs, buits. L´altre dia, un teixó va passar pel meu davant movent el cul d´aquella manera tan estúpida que quan els veus et fan venir ganes de riure... o de plorar d´enveja, no pel cul, per la vida dels que son pur instint i habiten en caus o en troncs, lluny del ciment i de les presses. Tenir per taller o per estudi o per casa el món, des dels peus fins al firmament, sense sostre o amb el sostre més imprevisible mai vist, del llamp al meteorit que espetega, de les fulles hipnòtiques dels arbres carregats de verd al vol dels rapaços.
La natura és més propera a la nostra imaginació, al nostre ( in)conscient més ancestre, més primitiu; i és sempre l´origen de totes les coses. La natura és imparable. Tot està sempre succeint: una serp surt de l´ou mentre un llop vell mor a la bauma dels poetes, mentre dos tritons fan l´amor entrelligats a la font del cucut, sis guilles xiques empaiten sa mare, travessen la carretera i ma germana les deixa passar emocionada. La vida és als boscos, opino amb Thoreau. Les pintures amb molt fang, ben bé de fang, amb restes d´herba seca i aigua en moviment, les potineries, les olors, els sons, el cel. La pintura deixa de ser pintura, els pinzells acaben sent palla que et vessa pels dits, sembles un espantaocells retornat de la mort, esverat per viure, descobrint-ho tot per primera vegada, observant una sargantana, una pruna, disset peixos envelats, remenant.
grifoll
agost del 2010
casserres poble poema