M´hi estic hores observant un riu, una riera, aigua movent-se. Sempre és igual, però mai és el mateix. Una mica com la vida. Hi ha gent que s´hi banya i gent que no, gent que pren el sol, genteta que juga amb rasclets i empaita papallones i gent que ni s´hi acosta. L´altre dia (el per què no li demaneu a la ciència ni a la ciència-bijuteria tampoc, doncs responen, sí, sempre. Però sempre diferent!); l´altre dia, deia, m´havia disfressat de pallasso, tenia la necessitat d´anar-me a estirar a la riera i fer-me un autoretrat. Era la mateixa necessitat que té el pintor quan vol crear una imatge, de fet, una de les primeres diferències que van alluyar el mico de l´homo va ser el dibuix, el traç, el símbol. Buidar-se, mostrar-se com a forma de comunicació. Allò que anem a veure a les coves, allò que pintem a les parets, allò que anotem al quadern, allò que pengem a internet. Allò.
Doncs aquell jo disfressat de pallasso era el personatge que volia crear. Ho podia haver gravat darrera la porta dels serveis de qualsevol bar, però m´agraden les fotografies (penso en aquell conte de Nadal del Paul Auster, es deia “Auggie”? “Auggie Green”?). La primera vegada que vaig tenir una càmera de les de veritat als dits, vaig fer la que per a mi és la millor fotografia de la meva vida: hi surten els meus pares, abraçats, feliços, mirant-me, i és una mica moguda, en blanc i negre, al bosc, amb la vella càmera del meu pare. Vaig caçar una obra d´art. Una de les de veritat. Insuperable (al meu parer).
En aixecar-me del rierol per posar el disparador automàtic (m´agradava més el cable), una de les moltes vegades que em va caldre, la vida em va creuar amb un ésser raríssim: per l´altre cantó de la riera un algú aparentment humà, embotit dins una mena de vestimenta que enlluernava més que jo de tants colors, corria, al cap també hi duia no sé pas què i la cara era pràcticament impossible de veure, doncs unes ulleres negres i grosses i lletges a matar, li ocultaven. Eren les tres de la tarda i corria. Però és que corria i no empaitava res! Li vaig dir deu, ple de curiositat, es va aturar, em va observar de dalt a baix i va continuar corrent ben mut sota aquell sol que fins hi tot feia bullir l´aigua.
Jo, vaig continuar normal, fent-me les fotografies, però m´hagués agradat tant fer-ni una a ell. Era per emmarcar.
grifoll
agost del deu
casserres poble poema