La cosa era la següent:
jo no havia de fer gairebé res,
riure una mica, fer uns quants glops, algun gest
i no parlar de poesia
- és lo aconsellable en aquests casos -.
Però tu venies amb la mirada carregada i jo
no estava preparada, tant poc
que potser se m’escaparen les paraules
que un reserva en els refugis diminuts
que té la pell.
I perquè la confiança fa el delicte,
així varen anar els fets:
un trencadís de seny esparverant,
un tot i ara amenaçant, un dóna’m més
insospitat, un vull que creix immesurable,
un cala’m foc aquesta nit, un segrest boig
desert endins, un crit de fam que cerca
el risc. Un rebombori impressionant
- senyal d’alarma- . I llavors tu,
un atac clar en defensa pròpia,
un cop calent que m’entra a dins
i un dany fatal; irreparable.
Però la traïció com sempre són els anys
i no l’engany, i els anys es porten a les mans
que és el que prem i esmuny amb força.
I així ho vas fer, sens compassió, un crim
quasi perfecte si no fos per les empremtes
que hi vas deixar al fons de mi, massa endins
com perquè ara, amb una tardor –o mils -
pugui desfer-me’n.
Dolors Juarez
27 de Novembre del 2009