En el jardí de dins ma covahi surten flors de pètals llargs.
Ningú ha vist mai si tenen tija.
Són tan llargs i tan de punta
que al final ho lloen tot només mirant-ho.
S’alzinen rels damunt de l’herba
i no se sap si tenen cara o si somriuen.
Només se sent que parlen fluix
quan veuen nens. Prô una veu
de font celesta brama tant
que eixorda el fetge quan se’n van.
Digereix, llavors, el bosc, la pena.
Després, en un crit com de fenàs
i arran d’un marge tallafoc
surt un nan d’entre la pensa
i se’n recorda, dels infants
que enllà d’enllà de cada astre
s’atreviren i nasqueren...
blanCalluM
18
12
08