D´olors (petò de postguerra)

petó de postguerra

M’acosto, ara ja, desarmada de vergonya
com si fos el gat que ens estripa aquesta carta de metralla
i escriure el xàfec d’una vida no viscuda,

segueixo sent el mateix dubte on escollir,
amb extingida lucidesa,
un irreal tan fora de morals que desterra la por d’aquests que som
que després de tot encara lluiten,

aquests que s’estimen d’estimar-se amb la fam de la postguerra,
vencedors o vençuts,
tan se val,
seguim sent l’ànima d’aquells que en van ser víctimes

i entre aquest udol de por que ve al capvespre,
en sabem encara de saber-ne,
d’alimentar-nos l’un de l’altre,

que l’un és el pa de cada dia,
que l’altre l’aliment desmesurat d’una carícia,
fins cada cos es descanvia,

de pell a pell que sumen
i on tot encara hi resta,

com ara dues boques en la bandera del soldat que vam ser un dia;
i dibuixen, ja sense mans (que ni això ens cal),
aquest petó
que borra de la història allò que els altres
van entendre i batejar amb el nom de guerra,

que no va ser-ne pas la nostra,
que si vam aprendre a disparar, va ser aquest verb
que no és de conjugar sinó de fer-ne.

D’olors al 5 de desembre del 2007