PINTOR
Els pares li van
posar Miquel per allò de la família (els pares, els pares dels pares, els pares
dels pares dels pares) però els amics li deien Àngel, per la mestria que
demostrà tenir de ben petit amb el llapis i el pinzell. Els dibuixos de Miquel
Àngel eren excelsos, divins, tant, que un dia no se’ls va acudir altra cosa que
sorprendre el propi artista cobrant vida sense demanar permís. El primer a escapar
de la tela va ser una papallona enorme, bonica i de colors brillants. La seguí
un núvol, el reflex d’una Lluna i un amoret a ratlles. Semblava tant fàcil fer l’últim
pas que, arribat el moment, fins un bes orfe decidí provar fortuna en un món
que no era el seu. Davant d’aquella mostra de poder, l’artista tremolà: ¿De què
servia tenir el món a les mans si el cel era a tocar? Miquel Àngel intentà
trobar la resposta a aquella pregunta en les seves creacions. Els dubtes no li
feren tremolar el pols durant aquella anguniosa recerca, i les obres acabaren
fregant la perfecció. Quan se n’afartà, però, de donar vida als somnis sense
correspondència, dibuixà una porta de la seva mida, l’obrí amb cautela i,
després de comprovar que no grinyolava, passà el cap, el cos, i la tancà al seu
darrere. De cop.
