«Tan un
se’n fot, que se li acaba el riure»
Villon
«Venera,
llavors, lo destí funest, el macabre estat del benestar»
Andreu Subirats
«Tota
revolució és, al principi, la gran desconeguda»
Volin
BALADA DE L’HABITUD I LA BRUIXA
L’amor estret, la
cosa enterca,
el posseït que
posseeix, la santa còpia,
el cos eixut, la
dansa eixorca
i cada nit cadena al
puny
i cada nit la
lletra morta
i cada nit apaga el
foc,
lliga’t els dits,
la gola llarga,
el crit estrany i
tapa’t tot,
que cada nit la Bruixa
torna.
La barca al port,
la mar tan lluny,
la casa nostra i
tot a lloc: la pell segada,
el cap travat, la
rampa treta
i la prudència a la
dula
i la prudència món
obert
i la prudència que
s’engreixi,
da-li-ho tot, da-li
la ràbia
i da-li el pit de
tanta por,
que cada nit la Bruixa
torna
i l’Habitud, que
s’hi rebolca,
ve amb la fam
d’apuntalar-la,
senyalar-la i
creuclavar-la
des del cap fins a
l’escombra
des dels peus fins
a la llengua
des dels ulls fins
a l’esquena
i tot és dèria,
entercament,
i la fam la fa tan
ampla
que de fam ni se’n
mor farta
però cada nit la
Bruixa torna
i amb l’Habitud la boca
encesa:
mal puada i mala
bèstia, cap de lluça,
adobacossis de mal
llamp, afonacases,
botiflera, flor
pansida i mamarratxa,
burdimanya, crema
cebes, cara rància,
despenja figues i
marinera de bassiol,
beata a les
fosques, atuda candeles
i cul d’església, que
t’han podada
a ras de soca i que
la cara la tens d’allò
que en fan els
taps, baixa de sostre,
roba melons i
mastega... mastega parenostres,
que cada nit la
Bruixa torna.
Blanca Llum
maig 2012
