LA VOLTA AL POLTRE, de Blanca llum

«Lo cel de mil colors fa l’ànimo gentil»

PINO PIRAS

LA VOLTA AL POLTRE





Enyor el sol, dic,

i és la tempesta.

Enyor el sol,

Cal Refilat,

la volta al poltre

dels cavalls i

anar a la Quar

per Coll Tinyós

i veure el séc

que hi ha a la terra

i beure el suc

de roca amb gel

i veure el fil

d’una liana

com cargolant-se

pels genolls

d’un crist de fusta

o d’una creu

tota de dents

i amb la talenta.



Enyor al camp, sóc,

i sóc tartera.

Enyor el camp,

Ca na Cordill,

l’esquena fosca

d’una gata i

anar a la font

de la Font Negra

i veure els corbs

sense cap forca

i beure els cóms

d’aigua tallant

i veure el fill

d’una pardala

com envolant-se

pels cimals

d’un cel amb les

brases enceses

i amb l’espetec.



Enyor el sol, dic,

i sóc tartera.

Enyor al camp, sóc,

i és la tempesta.



Blanca Llum


8-1-2011

DIA, de Blanca llum

«No ho sabia, codolet (...)

que l’amor [...]

es multiplica fins l’infinit»

AMÉLIE LES CRAYONS

DIA

Vaig fer-me ruca,

ocella i

de nit un poc

la babaiana.



Vaig fer-te un bram,

remor de bec

i a negra nit

sorollet d’ala.



Vas fer-te un grill,

una guineu

i a mitja tarda

un peix de plata.



Vas fer-me un crit,

senyal de bosc

i amb una tarda

una mar d’ulls.



Vam ser... ni mals,

ni folls d’amor,

ni amants d’amants,

ni nins de foc,



... només un cop,

dos animals

i d’homes tants

com de ferides.



Només canviants,

multiplicats,

com repartint-nos

i tornant



fins a la pau

de la tempesta

i fins al temps:

el dia de Venus.



Blanca llum

8-1-2011

Programa d’ activitats. grifoll

a partir d’ avui de sis a nou el nens ensenyaran als homes a riure i a plorar

a partir d’ avui els senyors també hauran d’ésser (o haver estat) persones

a partir d’ avui les coses prohibides seran les tres que no ho són

a partir d’ avui podríem provar de pensar per nosaltres mateixos

a partir d’ avui podríem deixar d’ enganyar-nos creient burlar l’ altre

a partir d’ avui al migdia tothom a la plaça a cridar tots els crits silenciats

a partir d’ avui a les quatre en punt de la tarda cauran totes les tanques del món

a partir d’ avui les bèsties ensenyaran als humans a ser més animals

a partir d’ avui serà d’ hora ni quan sigui tard no corre pressa tot és aquí

a partir d’ avui no es compliran els compliments ho farem com ens surti

a partir d’ avui no caldrà pena que valguin les coses

a partir d’ avui pujaran i baixaran els estats d’ ànim a to t’òstia

a partir d’ avui ens començaran a atreure les coses petites les que no ens veien

a partir d’ avui serem incapaços de fingir serem l’ idiota integral que som per dins

a partir d’ avui mai més deixaran de passar coses creïbles o no depèn de creure-hi o no

a partir d’ avui i fins tota la nit ball amb la Orquestra Follia i els seus Capficats

bona festa major!

grifoll

6.1.11

grFoll posTAL

 

amb el pit cruixent de dormir sobre roca

un cos dues tasses tres caramboles

fa de molts anys de no sé quina nit folla

pel canto d’ un duro no caiem de mil teulades

ens ve a rescatar la bruixa averia i diem mel

-al cap del carrer dels encants vaig comprar

una postal on hi ve la meva vida escrita-

a vegades me la miro

grifoll

3.1.11

cap d’ any de l’ alcohòlic anònim

 



he vist en avui sota l’ ombra pinyada del rat

que una llum era molta i sortia de la nit com un foc o una mena de

drac

però era de gent que tota s’ havia trobat a fer festa

la visió m’ ha dut en el record a fer una llàgrima de vi

que he estat a punt d’ empassar-me




grifoll


1.1.11

MARSELLEANDO, de Zulima Martínez.

Bar de aguas estancadas

el tiempo

pellizca tus paredes amarillentas

cansancio reposado

polvo añejo

botellas de marca blanca

gentes sin rostro

voces del silencio

ahogadas,

en el fondo del vaso

barbecho del futuro.



Labios anónimos

apagan el fuego en el vidrio y

en la calle,

los besos se cobran por adelantado

cuando la noche susurra voces de otros tiempos

              otros mundos.



El diablo se ha cobrado la deuda,

mañana no recordaré nada

salvo a una vieja bailando el penúltimo vals.

Me reconozco en su risa aletargada

llanto amargo disuelto en la espesura del sabio licor,

agolpado en la garganta.

Súbitamente enmudezco.



Duro y silencioso trago

de un sábado cualquiera

punzada en el estómago

decrépito ascenso al zenit.

Locura.

Zulima Martínez

Diciembre 2010

S.O.S, de Zulima Martínez

El recuerdo se prolonga en la sombra del verso

de fondo el monótono sonido

confirma que soy un habitante más de la infinita pecera

tic-tac

           tic-tac

                      tac

tic



Me juego tu vasta memoria a los dados,

juguemos al todo o nada.



Tictactictac, tictac, tic

                      tac



Atrévete.



Infatigable falsete temporal

líbrame de la rutina pendular

espectro rutilante

dueño del misterio del ritmo

matar al tiempo o perecer en él,

he aquí la cuestión.



Táctica.



Sobre la mesa un cubilete brilla

tictaqueo,

parsimonioso ritmo clavado en la sien

zombi plateado

fúnebre verdugo

lanza los dados o devuélveme al abismo.

Maldito espectro,

mesuras futuro, presente y olvido

dueño impasible del minutero

cadenas del hombre.



Hoy, con soberana indolencia

rompo la cuerda

lanzo un grito al vacío

el eco se hace mudo

ya no se escucha la llamada de socorro,

el silencio confirma que hoy,

aunque sólo sea por un minuto,

he ganado la batalla.

Zulima Martínez

GENER .poema blanca llum.fotografia.jordi plana

es volia menjar el món

BALLARÍ DEL TEMPS DE LA CAMFORA

 

Venia de moure pedres. Era necessari. A sota hi trobava animals que li ensenyaven les coses més importants. Així va aprendre el món, de fera en fera. S’ enrampava amb el fil de les vaques expressament. Deia que era necessari. Que això el despertava. Era un nen que vaig conèixer una vegada, anava empastifat d’ argila i em mirava. Ens vam intercanviar. Era necessari. Així com puc dir que jo vaig esdevenir ell, ell no ho sé. Se’ n va anar fa molt temps. No duia res. Ho duia tot. Era necessari. I sent ell vaig créixer. En totes direccions, que són amunt i avall. Saltar era necessari. I del salt dinou un pou de l’ infern em va escopir sofre als ullals i ara duc em sembla un buit a dins que es necessari destapar. Dinou pous més enllà. Segons l’home del temps això no tornarà a passar.
Pous borratxos de nits fins l’ incert, a tot atzar, molt a prop d’ on cau la felicitat absoluta que no existeix.

Pous cap per avall, vessant fins els racons que la memòria no captura perquè es rovella.

Pous amb miralls barallant-se dins, espetegant fins la trinxada total de tots els conceptes.

Pous estranyíssims basats en l’ equilibri de no sé quantes falòrnies, tantes que s’ hi pot caure.

Pous infinits de mel i de sucs que es movien per dins, d’ existència extrema que es diria.

Pous de fred que et tiben de les tripes del cervell i tot ho cristal•litzen.

Pous que no eren pous.

Pous de tota mena.

Pous que hi són i dels laberints que ens han acollit i dels caus de més amunt i de la

cabanya a l’ arbre.

Pous qui ho havia de dir?

Pous.

Han estat pous.

Ara ve l’ altre, pensa molt de pressa, fins el final de la por. Llavors, salta i seràs aquí.

Grifoll

15-12-2010

MIRATGE, de grifoll

el xèrif s’ ha escapat de la presó

ja no és entre nosaltres

grifoll

SOL SOLET grifoll de grifeaull a la flauta

L’home no va anar a la lluna, anava begut i

es volia fer l’home, creure en una pastilla, en una veu

totpoderosa i amén i pels segles dels segles

que la vida ja no és boja, que és correctament terrible

prohibit tot per la psiquiatria dels registres i per la policia dels diagnòstics

pantalles de mentides, llibertat amb condicions

el gran reportatge de la teva esclavitud és

la falòrnia que alimentes enganyant-te

el món és teu ens han dit a tots, però és que som més d’ un

cent trenta sis concretament, inventats els drets d’ admissió

en directe: desintegració de l’ àtom a domicili

grifoll de grifeaull

ÀNGEL GUIMERÀ a L' HORIGINAL

LA POESIA COMPLETA DE

N'ÀNGEL GUIMERÀ

presentada per

EDUARD GIRBAL JAUME I VÍCTOR CATALÀ

dijous 9 de desembre

a l'Horiginal (C/ Ferlandina, 29)

a les 20:30 h

VERS i REVERS. Dolors Juarez

Com tu tot sol aquí estant-hi i ensems

Mentre s’està esberlant la nit, mig l’horitzó

Com que avortés l’heura de sang a cel obert

Potser, constel•lacions que habiten en els ulls

Còdols molls que fan lliscar pel seu damunt

Així com tu tot sol i ensems així quan jo, la nit desprèn

Gebrades dèbils en les copes dels xiprers

Rajos de sons amb tons de nana que després

Les mans del fred que fan del dit el dit enterc

S’arrapa fort al blanc gelat del llençolet

Si amb una espelma pogués fondre’s tant de gel

Potser amb un buf s’apagaria aquest infern

De tu tot sol restant així un mil•lenni més

Aspira a fons fins a les pleures l’ univers

Constreny-lo fort fins que esdevingui com si res

El fet més simple d’un narcís però sense ofec

Que costi gens veure desfer-se el què està fet

Que costi molt morir de mal i por i ensems

Desar l’amor sota els coixins com un misteri

Murmuri suau que se’ns resguardi sempre més

El vell secret que passi etern de llavi a llavi

El bell secret de no saber per què és tan bell

Que aterri molt aquest sacseig de no saber

El sorollet de fulles roges sota els peus

Que espanti tan obrir aquests ulls sempre lluents

Pot ser que caigui el meu destí en un floc de neu

Pot ser l’argila fent-me forma i fent-me veu

Pot ser tan llis com una mar fent-me la pell

Ensems que tu tot sol, l’onada, fes-te vent

Porta’t enllà més lluny del temps i dóna’m temps

Ensems que tu tot sol, l’onada, fes-te vent

Pot ser tan llis com una mar fent-me la pell

Pot ser l’argila fent-me forma i fent-me veu

Pot ser que caigui el meu destí en un floc de neu

Que espanti tan obrir aquests ulls sempre lluents

El sorollet de fulles roges sota els peus

Que aterri molt aquest sacseig de no saber

El bell secret de no saber per què és tan bell

El vell secret que passi etern de llavi a llavi

Murmuri suau que se’ns resguardi sempre més

Desar l’amor sota els coixins com un misteri

Que costi molt morir de mal i por i ensems

Que costi gens veure desfer-se el què està fet

El fet més simple d’un narcís però sense ofec

Constreny-lo fort fins que esdevingui com si res

Aspira a fons fins a les pleures l’ univers

De tu tot sol restant així un mil•lenni més

Potser amb un buf s’apagaria aquest infern

Si amb una espelma pogués fondre’s tant de gel

S’arrapa fort al blanc gelat del llençolet

Les mans del fred que fan del dit el dit enterc

Rajos de sons amb tons de nana que després

Gebrades dèbils en les copes dels xiprers

Així com tu tot sol i ensems així quan jo, la nit desprèn

Còdols molls que fan lliscar pel seu damunt

Potser, constel•lacions que habiten en els ulls

Com que avortés l’heura de sang a cel obert

Mentre s’està esberlant la nit, mig l’horitzó

Com tu tot sol aquí estant-hi i ensems.

Dolors Juarez

2 de desembre del 2010

CLAUS DE LLUNA- Blanca llum

Clavos de luna nos funden —això és en Lorca— com ara un flash que després surt, que de nit torna i que una tarda ens diu que no. Després un llom de verd de plata i vull Ubú. Ens abeurem d’amor que es perd i a l’altra banda tindràs fred, li diu, seràs com l’alba, una persona. S’han estrafet, fantasiat, que jo és un altre i rima amb o. Declinats com els tres móns, s’han fet de fusta —esperit aspre— i el dibuix fóra d’un riu però és d’una agulla. Ha fet la volta un llangardaix fins que ha trobat la llangardaixa. T’envies mel per la costella. Trobes la nena amb dona a dins i amb dona a fora i nena fou. Dóna a la mar l’amar la mà i la mare mà. Seràs com gel, fill, que això s’esquerda i que això ens cau. Érem el crit sense persiana, el sentir l’ai no sols al cor, també a la melsa, en el desert. I si són bones, déu meuet, el coll tombat, la camisa esqueixada, amb una llàgrima i ai la figa! La... la poesia.. la poesia no és altra cosa que trencar-se les costelles, ara en Max. I amb tot, mos pareixia beníssim. I mos punyia.

Blanca llum

2-12-2010

PENADA. Blanca llum

«Què és el començament d’un desert?»

Blai Bonet

PENADA

Que això em fa pena, et dic. Que és una pena més buida que buida i que és una pena que només s’omple amb la fressa dels arbres sense fulles i embogits —com les moreres que aixequen les mans cap a la lluna i que tenen els dits com d’home gras— i que és una pena que quan s’omple no s’omple de vent ni de resina, sinó de més pena. Que és una pena que sols s’omple de pena, et dic. Que és una pena que impressiona com una vella que es fa vella i la pexuga del pollastre se li enganxa a la nevera i tota sola ja no pot ni amb una escarpa. Que és una pena que m’espanta i que em travessa com a la dona que de nit busca coloms que s’hagin mort, que després treu els xisclets que hi ha en el terra i que fa temps se li morí amb l’estufa encesa la seva tia i un seu cor. Que és una pena abandonada, et dic, com els quinze anys d’un noi malalt que va pel poble fregant les persianes amb la punta del dit i fent dibuixos de pols en un mirall. Com ell, és molt blanca, aquesta pena, i una mica de groc li fa unes taques. I com el noi que va sol pels carrers quan ve la tarda, a vegades s’atreveix i surt al camp, aquesta pena. Arrabassa fonoll i se’l frega pel front. Tira pedres dins un pou. D’amagat roba un pollet i el deixa córrer. Es fa més tard, li ve més tos, se’n torna a casa i pel camí li fa la rateta a una nena veïna que un dia li féu la camalleta. Que aquesta pena em tossir. Que aquesta pena em fa més pena i plorar fort és com parlar amb una pedra dins la boca, diu en Blai. I quasi travelo.

Blanca llum

1-12-2010

PLANTA, de blanca llum

Si m’has fuit, pedreta fosca, si m’has fuit;

si jo he pegat sa falconada, pedrallum;

si jo he volat d’ala rompuda, pedrafoc;

si m’he enclotat per dedins l’aire, roca al vent;

si m’hi he aficat amb una barca amb vela buida

i ara em dius la rosa ardenta, el cuc malalt

i que la panxa dels gavians ‘mira que és blanca’,

serà fer créixer aquesta planta i no només,

serà plantar-lo, un animal, d’animal seu

d’un seu com nostre.



blanca llum

27-11-2010

LES FOSCORS, de griFOLL

La FOSCOR és imparell

sis + una:

 

CAPSA

la capsa primera és dins la capsa segona i dins la capsa tercera i fins la darrera

que és la que veus i cap més

***

EL CAÇADOR DE CLOTS

segons la llei del cau

cada forat l’ ha fet una entrada

trobar-la és la clau

d’ ensortir-se’n

***

FORAT NEGRE DE L’ UNIC VERS

dins el barret de copa del mag

tot el cosmos

vol ser el primer en treure el cap

***

L’ ESCALADOR

les escales diuen amunt

les escales diuen avall

només a les fosques

fan

graó per graó

***

DE COM VEURE A DÉU

funcionen al fons de les coves

si hi poses miralls

el sabràs

***

DIU NIU

la terra s’ emborratxa de bestioles a l’ hivern

però es veu que no es veu

que els hi guarden fosca tot l’ any

***

CURIOSITAT QUE CONCLOU

deu-me un desert de pedres amb les feres que sigui dessota

que

les capgiraré totes

però no em dugueu a l’ estèril mercat d’ ànimes seques de la raó

que no hi sóc

***

griFOLL

29.11.10

casserrespoblepoema



CARTA AL XÈRIF, de griFOLL

...Els qui van ser expulsats de les acadèmies per bojos per publicar odes obscenes
en les finestres del crani...

Allen Ginsberg

CARTA AL XÈRIF

no sóc un test de transparència no em mesuris amb les teves mides no em comparis amb els teus esquemes no m’ absolguis dels pecats que a tu et condemnen els teus insults no m’insulten són teus no em diguis el nom de les coses tu que dius que les saps totes fes-me fems i et faré la pudor no sóc un test de personalitat ni cap cosa de l’ altre món sóc
d’ aquí d’ abans de les reixes de quan n’ hi havia per a tothom sense camins ni corones d’or o de flors quan m’ assenyales sóc la teva de creu quan m’ inculques les normes de la insensibilitat aquestes sí que te les saps però a mi no m’ entren em surten pels porus sucs de colors
l’ anestèsia que em pretens no et deixa dormir estàs ferit de la guerra teva jo no em presento estàs sagnant les mentides amb gust de maduixa s’ estellen en punt al puny dels teus dies 
t’ alcen monuments als campanars i als gratainferns i al capdamunt de les bombes i al pit de la bala xèrif tu que manes no sóc teu sols puc ser el teu esclau però teu és impossible no em sap greu xèrif no hi penso massa en tu sóc l’ indi xèrif i això és el que faig l’ indi xèrif tu no sé que fas ni per què necessites la xapa els galons el títol la teva pipa i la meva sols tenen d’ igual que fan fum quan a tu se’ t fa tard a mi se’ m fa d’ hora de què tens por? a mi les serps no em fan res incompetència de verins en dius ni dins els tubs d’ assaig deixes d’ actuar cerques la prova les dades exactes de ningú així que te l’ inventes mister inventor professional acadèmic nuclear senyor plutònic sant talismà de la felicitat comprimida en comprimits de receptes queet claven al cap sota terra o et deixen cec d’ un cop de garrot a l’ instant xèrif no em sap greu tu fes la teva feina si et va jo ara em penso aixecar i et dono tota la meva esquena per disparar xèrif no et pots queixar

griFOLL

29.11.10

casserrespoblepoema

SEGONA TROBADA DE POETES DE LA CATALUNYA CENTRAL, organitza ÒMNIUM CULTURAL

Cafè-Teatre La Peixera

Codinella 5-9
Manresa
Catalunya

Òmnium Cultural del Bages organitza per a aquest dijous, 25 de novembre, a dos quarts de nou del vespre, al cafè-teatre La Peixera (Codinella, 5-7. Manresa), la Segona Trobada de Poetes de la Catalunya Central, dedicada a autors del Bages, Berguedà i Solsonès, en una segona mostra de les nostres comarques, centrada aquest cop en poetes joves.



Amb textos de Josep Grifoll, Jordi López, Laia Martínez, Sònia Moya, Laia Noguera, Santi Rufas i Xavier Sánchez, acompanyats a la guitarra per Pau Ruiz.



En el mateix acte, es lliurarà un opuscle amb els poemes del recital, il·lustrat per l’artista Anna Crespo.