Seguidores

viernes, 3 de abril de 2009

PRESENTEM A BARNA (cliqueu)


blanCalluM, MoltA!

DAIXONSES D’ARA

M’he trobat amb un invent recargolat.
Hi ha de tot, només de tot, menys un cargol.
Tampoc no hi corre la guineu ni l’escarbat
i al capdamunt no hi ha fet niu ni un verderol.

Té funcions i un arsenal d’artilleria
que te diu si avui fa sol o ve tempesta
prô no sap ni sabrà mai quina és la festa
de l’enginy quan se’n envà de romeria.

No només no don ni beu ni diu virtut,
hi ha la nosa, el mal de món i la opulència,
en l’aparell. I allà dins mai no hi hagut

de l’arbre l’ombra i la potència
que enllà del camp ha estat i ha dut
del viure antic l’estranya essència.

blanCalluM
1-2 d’abril del 2009

viernes, 6 de marzo de 2009

ZULIMA (entintats)



Al Josep Grifoll

I per què no m’expliques el teu secret?
Arronses les espatlles,
obres els ulls
i dones una profunda calada al ducados.
Em contestes amb un silenci.
Et pregunto per la màgia.
Omples el got d’aigua amb gas,
l’alces
entre el tu i el jo sense badar boca.
Et busco entre les bombolles.
Vine, no tinguis por,
no temis la ingravidesa dels mots.
Més enllà de la ribera
no trobaràs
més portes tancades
just al llindar del maimés.
L’entrada és lliure.
Entra, s’està bé aquí dins.
Vens, sí o sí?
I jo, perquè una nit, al peu de l’aeri,
clavats
els nervis als ulls,
vaig retrobar-te en forma de missatge
juganer, gràcil,
sincer,
pels anys beguts,
perquè tu m’ho demanes,
perquè et tinc confiança i me’n fas tenir,
m’hi llanço de cap.
Josep, vinc a entintar-me amb les teves paraules.



Març de 2009

viernes, 20 de febrero de 2009

"Para Blanca", me´l van publicar ara ja fa anys en un llibre del qual no en sabia el títol. I el molt putu es títulava AMORES IMPOSIBLES, no te joe!!!

Fuérzame a jugar, a revolver pronósticos y
molinillos de sonrisas sin careta. Invítame a invitarte
a practicar la noche en los tejados. Fotocópiame en voz alta
los permisos para ser turista en tus caderas y en tus labios.
Déjame las luces encendidas de la infancia.
Nómbrame cuando te sientas precintada.
Declárame culpable de locura sin estribos ni paraguas.
Ingrésame tus huellas dactilares en mi acordeón de los sentidos.
Desvírgame tus crucigramas más desmaquillados.
Extiéndeme cupones de descuento que no me descuenten nada.
Envuélveme con versos en invierno.
Piérdeme los autobuses que se escapan de tu lado.
Llámame a las tres de la mañana.
Rescátame de los cafés descafeinados.
Bórrame las exigencias del guión.
Alquílame las llaves de tu cuarto.
Sálvame. Emborráchame. Colúmpiame. No me prometas nada.


J.Grifoll.

miércoles, 18 de febrero de 2009

pintura digital de J.Grifoll


A la Colònia de Cal Rosal, de J. Grifoll.

Ínfim homentge a tots aquells, que ja no sols a Cal Rosal, han lluitat i lluiten (en àmbits més que diversos) perque havíen i han decidit que cap rendició es permetríen.

DIVINA LLESCA, de blanCalluM

Els homes som migradament divins.
(Josep Carner)


No podia veure una miserable engruna
caiguda a terra sense recollir-la
i posar-la sobre una pedra, tota sola.
(Liechtenberg
)




DIVINA LLESCA


Surt del ram un metro amb quatre flors.
La deducció és la fantasia construint-se son castell.
La imaginació és només un pot que sempre vessa.
La raó és tota anarquia, tot humor pur.
Surten flors d’un metro amb quatre rams.
L’argument s’eixampla i cau dins el soroll.
Només entenc lo que fremeix, lo que té veu.
Tota sola, sobre un roc, una llesca de pa
ens ensenya el seu idioma.
Del quatre surt un ram amb flors de metro.
La història és un passeig ple d’ombres rares.
L’evolució es va articulant sense cap fil.
La semblança és una nit que també és fosca.
Surt del metro un ram de quatre flors
dins la mà d’un home oferint-se a la intempèrie.


blanCalluM
18
2
09

lunes, 16 de febrero de 2009

AUTORETRAT, de J. Grifoll


Imatge "pintada"amb espàtula digital.

"LIBÉLULA", de J.Grifoll

“Que se joda el mundo. Yo no pienso dejar de sonreir”
(extret de la peli “Spinnin”)


A Libélula le andaba tan maravilloso el corazón que, éste, le mostraba cosas que sólo ella veía, por eso a menudo le dolían los párpados. Se pasaba todo el dia con su camara en el tejado de los vecinos, desde donde podia grabarse a sí misma por la ventana de su habitación. Todo lo que le sucediera. Todo lo que le sucediera cuando escuchaba o veía cosas. También quería grabar las cosas y había instalado un micro para las voces, pero hasta el momento, nada.
Libélula era su própia investigación, se buscaba. De hecho, Libélula hacía lo que hacemos todos: tratar de saber de que o de quién nos tratamos.

Libélula vivía en las afueras del pueblo, al lado de una gasolinera, y ayudaba a sacar las mesas en el restaurante de sus padres. Le gustaba, porque los restos de comida en los platos siempre tienen forma de algo.

Libélula fumaba a escondidas picadura de su abuelo, que liaba con papel de periódico. Los médicos decían que padecía de asma, pero ella sabía claramente que la tinta de color que empezaban a poner en los diarios y revistas no era buena.

Libélula tenía un perro llamado Marfíl, que asustaba a todo el vecindarío (a los 13 vecínos que había) porque le faltaba un ojo. El izquierdo.

Libélula iba a la escuela con bus, donde, en su clase, había un chico del que sus voces le decían que la amába. Al chico, pensaba, ¿cómo le andará el corazón? Yo creo que ella también lo amába; o eso, al menos, es lo que me gustaría creer.

Libélula dibujaba en la carpeta colecciones de disfrazes para los personages de sus visiones. Podia vestirlos a su antojo. Eso le estaba permitido gracias a un fallo que le habían encontrado los neurólogos en el hipotálamo. Como esos seres verdes que arrastran ese gran tronco carcomido por la razón.

Libélula, por el nombre, disponía de alas cuando llegaba la primavera. Y, entonces, podía ir donde quisiera y al instante que fuera. Eran finísimas, delgadas como relíquias, brillantes.

Libélula, ya pronto vuelves. Nunca te has ido, Libélula. Tu eres mi ahora.



Josep Grifoll,
febrer del 2009,
Casserres.

jueves, 12 de febrero de 2009

El que fa la febre...

Degut a unes maleducades amigdalitis que no m´han deixat sortir del llit, amb el portàtil i a cops de ratolí m ´he hagut de buscar la vida amb programilles grafics per poder pintar i guardar la força. Si us agrada, bé, sino, també. A mi, no ho se.



J. Grifoll. Febrer del 2009.