La llum cau, però la llum no sóc jo,
tinc por,
però la por no és amb mi.
Algún vespre se n´alegrarà tothom d´aquesta desmesura,
algún vespre sense nom ni causa,
alguna lluna plena mal posada
on pesin els sentits el que pesa i no el que ens passa.
Me n´antorxo d´ésser aquest,
i baixa-la tú aquesta mirada, que la meva m´és robada,
i fred, perdo la gràcia.
La foscor engega,
però ni cas: no gemeguem el trauma,
no apaguem l´inapagable,
tot repica en tot com jo pel passadis de la disbauxa
on caic i catacraca.
Dret sóc de paparina,
ho he provat, però em venc a la primera cantonada
amb xurros i tan poca traça.
Perdo el nord? Apadrina´m l´ànima!
jo també xisclo el que m´aguanta
i calço anades i tornades tan tronades com quedar-se.
Visc: son coses que ja passen .
Tú què fas? Nostàlgies? Apadrines? Passes gana?
A mi, que sé d´un llac, de petons vius i bogeríes que mai fan vacançes,
deixa´m ser-te, que t´estimo i amb pancartes,
a tu, que rimes amb la g de tramuntana,
i que aquest poema sense causa
et fa de caçapapallones, T´ESTIMO
i venen sargantanes, paga doble i jo,
lletra de sopes i fumada, dir-te molt i molt i molt,
per a mi ets sagrada confitura o xocolata. Sempre, de quedar-se.
Continuo amb la pilota anada:
avui, canvi de mes, em continuen venint aquí al darrera
pasmes, iscariots, sargents del torna si et quedaves,
trastos que guardaves…
Però ara, esborre´n la meitat ( aquí hi va el teu nom):
T´ESTIMO i als veïns del davant
se´ls hi ha escapa´t la gata blanca.
No se ben bé el que em dic,
però sé ben bé el que et dic:
T´ESTIMO,
aquests del poble del costat
es veu que em venen a partir la cara
per deixar cors bategant al niu de
totes les balançes,
però saps què? mentre em destrossen,
jo t´espero sençer al llit
amb set o més cubells de xocolata
i set condons pirata.
Vinga, bonanit que ja acaben de ser les quatre.
