Seguidores
miércoles, 5 de septiembre de 2007
AMIGO POETA, tot jo, tot el que em brolla, és teu. (cliqueu per ampliar)
MIL GRÀCIES, MESTRE PLANA. Mil al cub.
martes, 4 de septiembre de 2007
MIL GRÀCIES, ZULIMA! (Les obrim o sí?)
I quan les portes de la percepció s´obrin, llavors veurem la realitat tal i com és: infinita
(William Blake...i Huxley...i Jim Morrison...)
lunes, 3 de septiembre de 2007
sábado, 1 de septiembre de 2007
L´UNIVERS DE LES GUINEUS (blancallum)
Menjar formatge, beure vi,
sota una alzina, amb celatge al fons
-roig, gris, morat-, i no sentir cap veu,
diré que és mitja vida.
L’altra mitja,
la mort va rosegant-la amb dents de llop.
del poema Ramat, Joan Vinyoli.
L’UNIVERS DE LES GUINEUS
Sols et convidaria a una oliva
si sabés que després
m’obriries la finestra
i em deixaries escapar
però és que no ho fas
que amb els pinyols
que t’he arribat a regalar
l’únic que fas és una reixa
un mur de porcellana
fràgil però fort
perquè m’hi quedi
tota enllaunada
devora tu
tan lluny de mi...
i és dur l’espai!
i rasca!
i pica!
i cou!
fereix!
fa mal!
i crema!
m’enceta!
em nafra!
i un blau, un cop i un sangtraït
se m’hi dibuixen a dins la pell
la pell que és ja de porcellana
la pell que és ja un vell mirall
del meu dolor
del meu dolor
del meu dolor...
Com una calor immensa mesclada amb fum de xemeneia de casa vella d’absort indret i amb papallones volant amunt tocant el cel que també és baix i toca a terra fins al bolet que arrela endins de l’univers de les guineus furgant la terra la molt resseca però amb rierol esquitxa abelles voleia estels voleia llunes ramificades en aquell om devora bosc d’inferns altius desdibuixats en les esquenes dels bells follets que fan poemes i a sota el vers hi amaguen jecs que arriba el fred però jecs de seda del cuc de seda de la morera que escup la mora a dins la cova la del darrere del vell castell d’un senyor boig i enamorat que estén la roba menja aranyons i aviva el foc i es crema un dit i amb sense dit escriu la història la bella història de la follia dels picapolls que amb suc lletós els emborratxen tots aquells peixos de dins el riu que se’n va amunt i entra a la font que dóna a mar i l’espadat és un aixeta d’un gros fenici de cos immens de cor gegant de cap profund de veu intacte...
Així
deu ser
crec
suposo
diria
potser
el dolor
el dolor
el dolor...
blancallum
1 de setembre de 2007
sota una alzina, amb celatge al fons
-roig, gris, morat-, i no sentir cap veu,
diré que és mitja vida.
L’altra mitja,
la mort va rosegant-la amb dents de llop.
del poema Ramat, Joan Vinyoli.
L’UNIVERS DE LES GUINEUS
Sols et convidaria a una oliva
si sabés que després
m’obriries la finestra
i em deixaries escapar
però és que no ho fas
que amb els pinyols
que t’he arribat a regalar
l’únic que fas és una reixa
un mur de porcellana
fràgil però fort
perquè m’hi quedi
tota enllaunada
devora tu
tan lluny de mi...
i és dur l’espai!
i rasca!
i pica!
i cou!
fereix!
fa mal!
i crema!
m’enceta!
em nafra!
i un blau, un cop i un sangtraït
se m’hi dibuixen a dins la pell
la pell que és ja de porcellana
la pell que és ja un vell mirall
del meu dolor
del meu dolor
del meu dolor...
Com una calor immensa mesclada amb fum de xemeneia de casa vella d’absort indret i amb papallones volant amunt tocant el cel que també és baix i toca a terra fins al bolet que arrela endins de l’univers de les guineus furgant la terra la molt resseca però amb rierol esquitxa abelles voleia estels voleia llunes ramificades en aquell om devora bosc d’inferns altius desdibuixats en les esquenes dels bells follets que fan poemes i a sota el vers hi amaguen jecs que arriba el fred però jecs de seda del cuc de seda de la morera que escup la mora a dins la cova la del darrere del vell castell d’un senyor boig i enamorat que estén la roba menja aranyons i aviva el foc i es crema un dit i amb sense dit escriu la història la bella història de la follia dels picapolls que amb suc lletós els emborratxen tots aquells peixos de dins el riu que se’n va amunt i entra a la font que dóna a mar i l’espadat és un aixeta d’un gros fenici de cos immens de cor gegant de cap profund de veu intacte...
Així
deu ser
crec
suposo
diria
potser
el dolor
el dolor
el dolor...
blancallum
1 de setembre de 2007
jueves, 30 de agosto de 2007
AUTORETRAT DINS LA PRÒPIA OBRA (Foto a la llum de la lluna). GRIFOLL.
L´any 1994 el foc va cremar un 90% dels boscos de Casserres. I allò, aquells arbres immensos, aquells paisatges, mai més tornaran a ser. Aquells, mai.
Sí, van creixent arbusts, flors, herba, s´han plantat més arbres...Però caldran centenars d´anys per tornar a arribar tan amunt. Hem perdut indrets, per posar alguns exemples, on anar a jugar amb els nens i/o com nens, a mirar les estrelles, a festejar, a VIURE estones amb tanta càrrega de màgia com aquella que ens depurava els cors.
La raó d´aquest projecte, doncs, és un acte d´AMOR, d´amor per aquest: el millor poble del món. Un intent, una proposta (digueu-me somniador, com cantava el John Lennon), però voldría creure que "decorar" certs indrets de per aquí a les rodalíes, tal volta, hi aportarien, ni que fos uns mil.ligrams d´aquella màgia perduda.
Llocs on, qui sap? potser a algun infant li facin brillar una miqueta més els ulls, que a una colla d´amics els faci passar una estona en un lloc "diferent", compartint, compartint-se, engrandint l´amistat. Llocs on , en una nit d´estiu, dos enamorats es declarin el que senten l´un per l´altre, on es facin el primer petó...
Digueu-me ingenu, però com deia el Gandhi, "no rendir-se, ja és haver guanyat la batalla". I, jo, que vaig tenir la sort de VIURE moltes de les millors coses de la meva vida en aquells boscos d´abans del 94, m´agradaria "regalar", ni que en fos un pessic, allò que a mi tant em va fer estimar CASSERRES...aquelles vivències d´infant encuriosit, aquells "picnics" nocturns amb els amics, el primer amor, el primer petó...
Amb tot l´amor ,
despullat de cos i ànima:
Josep Grifoll.
(Per anar a LA BAUMA DELS POETES -així l´he batejat-, només heu d´agafar la carretera de Casserres direcció Gironella. A 2 Km trobareu un parell de trencants just abans de la corva de la Riera de Clarà: és el 1er. A uns 100 metres)
miércoles, 29 de agosto de 2007
2 poemes megagenials de l´amic, mestre i POETA, Tomàs Arias. Gràcies és poc, company, i es clar que et faig lloc...ens l´empassarem tots dos el fum.
a la Font del Balç, també
així, llavors, de nit, ens adormiem
quan vivia a la muntanya
anava a veure arribar els barcos
al serrat de Follaracs.
així,
amarrats a sota els abres,
arrencava tots els màstils
i els tornava a plantar al bosc.
llavors,
pels voltants de juliol,
amb les veles ben florides,
profanavem els misteris,
de nit,
saquejavem les bodeques,
abordava cent doncelles,
i, caragolat a la coberta,
m’adormia,
a la muntanya, quan vivia.
Tumàs aires
10 de juny del 2000 set
(S. Vint-i-uh)
“Las esquinas de las calles son de papel,
y pasan las golondrinas
doblando y desdoblando esquinas.”
Gárfias.
El càntir dels càntirs
Home petit
ben repartit
tens llum als ulls
voles de nit,
home tocat
per l’escopeta,
ets alatort,
esquena-dreta,
home grinyol,
fer tant soroll
per no estar sol
ni una estoneta.
Apaga el llum!
encén el foc,
empassa el fum
i fes-me lloc,
i fes-me allò
que diu que fas
amb quatre guixos
i el compàs,
i et beus els anys
benèits amb aigua
de bassal,
que diu que es veu
que val igual
que si fos, blanca
i baptismal aigua,
del càntir dels càntirs.
Agost del 07, al poeta Grifoll
així, llavors, de nit, ens adormiem
quan vivia a la muntanya
anava a veure arribar els barcos
al serrat de Follaracs.
així,
amarrats a sota els abres,
arrencava tots els màstils
i els tornava a plantar al bosc.
llavors,
pels voltants de juliol,
amb les veles ben florides,
profanavem els misteris,
de nit,
saquejavem les bodeques,
abordava cent doncelles,
i, caragolat a la coberta,
m’adormia,
a la muntanya, quan vivia.
Tumàs aires
10 de juny del 2000 set
(S. Vint-i-uh)
“Las esquinas de las calles son de papel,
y pasan las golondrinas
doblando y desdoblando esquinas.”
Gárfias.
El càntir dels càntirs
Home petit
ben repartit
tens llum als ulls
voles de nit,
home tocat
per l’escopeta,
ets alatort,
esquena-dreta,
home grinyol,
fer tant soroll
per no estar sol
ni una estoneta.
Apaga el llum!
encén el foc,
empassa el fum
i fes-me lloc,
i fes-me allò
que diu que fas
amb quatre guixos
i el compàs,
i et beus els anys
benèits amb aigua
de bassal,
que diu que es veu
que val igual
que si fos, blanca
i baptismal aigua,
del càntir dels càntirs.
Agost del 07, al poeta Grifoll
martes, 28 de agosto de 2007
Primer llegiu, despres, a sota, hi teniu dos videos del recital de festa major a CASSERRES
Ja el món quasi no fa mal...
Joan Vinyoli
TERRAMARE
Joan Vinyoli
TERRAMARE
(blancallum)
On s’acaba el dolç fonoll, al principi del precipici.
On començacaba el sol, i trencant aigües.
On s’aixeca la pinassa, a allitar-se amb la sorra.
On s’hi està el petit dragó, a escopir vòmits de vent.
On s’hi engendren els mussols, volent-se ser aquell núvol.
On s’hi fan folles garotes, davall les algues remeieres.
On fosquegen tots els grills, de veu intacte.
On hi creix la molsa del pedrís, devora el toll de l’aigua nua.
On la mar s’és el batec, d’ella mateixa d’ella tota ella.
Car no ho faria...
d’estar-m’hi quiet, en aquest indret.
Car no ho faria...
és que no puc
On s’acaba el dolç fonoll, al principi del precipici.
On començacaba el sol, i trencant aigües.
On s’aixeca la pinassa, a allitar-se amb la sorra.
On s’hi està el petit dragó, a escopir vòmits de vent.
On s’hi engendren els mussols, volent-se ser aquell núvol.
On s’hi fan folles garotes, davall les algues remeieres.
On fosquegen tots els grills, de veu intacte.
On hi creix la molsa del pedrís, devora el toll de l’aigua nua.
On la mar s’és el batec, d’ella mateixa d’ella tota ella.
Car no ho faria...
d’estar-m’hi quiet, en aquest indret.
Car no ho faria...
és que no puc
és que és el roc
és que és la roca
que és el rocam
de plenamar
del terraplè
de tot el bosc
de tot el desert
de tota riera
de tot rierol
de tot l’espadat
de tot precipici
sense principi
però amb dolç fonoll.
Car no ho faria...
d’estar-m’hi quiet, en aquest indret
el que ÉS l’indret
aquest indret
el cel el sol la lluna mar la roca núvol la fulla onada el vent l’estel
el que és ÉS l’indret
aquest indret
marterracel...
el no concepte, marterracel
el que és la vida, marterracel
d’on és i on va?
ve de l’Enric Casasses,
se’n va a tothom...
blancallum
24 d’agost de 2007
és que és la roca
que és el rocam
de plenamar
del terraplè
de tot el bosc
de tot el desert
de tota riera
de tot rierol
de tot l’espadat
de tot precipici
sense principi
però amb dolç fonoll.
Car no ho faria...
d’estar-m’hi quiet, en aquest indret
el que ÉS l’indret
aquest indret
el cel el sol la lluna mar la roca núvol la fulla onada el vent l’estel
el que és ÉS l’indret
aquest indret
marterracel...
el no concepte, marterracel
el que és la vida, marterracel
d’on és i on va?
ve de l’Enric Casasses,
se’n va a tothom...
blancallum
24 d’agost de 2007
FOTO: J. CUSIDÓ
lunes, 27 de agosto de 2007
JA TENIM LA 1a PART DEL RECITAL POÈTIC (VIDEO)
Au, a clicar:
Recital que vam fer per festa major. Casasses, Cussà, Tomas Arias, Blanca, Montse Grifoll, Jordi Plana, Xevi Sintes, Josep Grifoll, Emi... Els Poemes son del Casasses, del Tomàs, del Cussà, de la Blanca i del Grifoll.Les fotografies del video son un regal del Jaume Cusidó...Moltissimes gràcies. Ah! Era lluna Plena. I mil gràcies més a l´assamblea de joves de Casserres per ser tan recollonudament collonuts!!!!
miércoles, 22 de agosto de 2007
lunes, 20 de agosto de 2007
sábado, 18 de agosto de 2007
FANS de la BLANCALLUM!!!!!
Aquests genis embolicats amb farcells li han
composat la cançó que aquí teniu a la Blancallum:
Live in longbeach! The Erection Trio presenta el seu nou single:Chanson pour Blancallumour.Si us plau que ningú s'ho prengui ofensivament (NO THO PRENGUIS MALAMENT PER FAVOR!), simplememnt és un vídeo que ens va semblar graciós i ho intenta ser en un moment d'embriaguesa.composat per un admirador teu (al centre)i els seu dos colegues tarats del cap.Gràcies per disfrutar de la qualitat musical. Petons tot i que potser no ens coneixes... (THE ERECTION TRIO)
domingo, 12 de agosto de 2007
viernes, 10 de agosto de 2007
viernes, 3 de agosto de 2007
PATEIXO DE FELICITAT (BLANCALLUM)
pateixo, de ser feliç.
pateixo, de ser feliç
quan em penso pensant-me que volo
volent volar, mentre volo.
hi pateixo, amb la felicitat.
hi pateixo, amb la felicitat
quan la i del punt és un camí
i m’és el punt l’estel amb tu
i tu l’estel i jo un vell arbre nuu.
pateixo, de ser feliç.
pateixo, de ser feliç
quan se’m fon el bany per les orelles
mesclant gota i paganini
que n’hi ha que tots ho mesclen
mesclant corda i pell que donen
que és una dona, el violí,
que és la viola, a la muntanya,
la seva dona, la teva aranya.
hi pateixo, amb la felicitat.
hi pateixo, amb la felicitat
quan ella riu de l’àtom tou
i quan s’ho fa amb l’etern poema
perquè és quan plou, l’eternitat.
pateixo, de ser feliç.
pateixo, de ser feliç
quan el patiment
m’és la truita de present
i bato un ou
i un altre, que no n’hi ha prou.
hi pateixo, amb la felicitat.
hi pateixo, amb la felicitat
quan la col se m’arrenglera
amb la lluna, la primera
i després, amb el caldo d’escudella,
la vida teva, que no et fa treva
que tot et bull, que tot et vull,
i s’hi t’hi agafo, amb la cullera?
i ara ve quan dic que vull patir.
Blancallum
3 d’agost de 2007
miércoles, 1 de agosto de 2007
POEMA (J. Grifoll) amb foto d´un bocí d´estel caigut sobre una mar de carbó desenterrat.
El fred és l´absència teva...
Ara mateix em deixaria
arrencar a talls la pell
per escoltar com dorms;
la pell dels peus
fins les pastilles
del capçal del llit
i
ser
sols
l´animeta permeable
en braços del teu somni.
Això, res més,
i ja sería
tot el que vull ser.
N´anunciaria, despres,
l´eco , acomplert
el desig més àlgid que m´enforca
fet estel fugaç
que s´esten contra el gran penya-segat
de l´univers que et calça.
Quan et despertesis,
correries en pau
per sempre més
vestida amb un vestit de pols d´estrella
tota vida,
morta ja la màquina del temps.
L´amor serè. L´Amor.
Grifoll
ara, d´avui; aquí.
martes, 31 de julio de 2007
Obra del megamestre JORDI PLANA
Ocupem de cultura les efimeres parets de facil especulaciopoetes pinteu
pintors escribiu
fotografs dibuixeu
escultors fotografieu
artistes.....artisteu
espais no patiu, les vostres solituts es veuran revestides per efimers mostres de creativitats
esporadiques.
darrera meu hi ha 128.434.562 persones mes, que varen signar el tractat del Konvent
Mare de Deu quina penjada
Jordi Plana
sábado, 28 de julio de 2007
POEMA (Grifoll)
La utopia
es una forma de caminar.
(E.Galeano)
La ficción
es y será mi única
realidad.
(Heroes del Silencio)
Visc d´impossibles
perque m´avorreixen els possibles,
que aquests últims
tenen massa possibilitats
de convertir-se en reals
i la realitat me la tinc prohibida.
M´estimo més somiar,
anar de braçet amb la utopia,
construir altres móns
no tan cruelment salvatges com aquest.
(Això si, sempre tinc la porta oberta
per si algú vol venir amb mi a fantesiejar
per aquests viaranys. No cobro entrada.)
Grifoll/la lluna/????
viernes, 27 de julio de 2007
jueves, 26 de julio de 2007
BES ENLLÀ (Blancallum)
“Dins la fosca tot d’una
sobre el tronc d’un vell pi
s’enfilava la lluna
com el punt d’una i”.
Cançó popular
BES ENLLÀ
A la fosca.
Se’m fon la llengua
entre els teus llavis mil·lenaris
i tu te m’hi entrelluques
en tot allò que fon
en tota llengua fosa
en tota fosca il·luminada
per la teva la teva
la treva de l’hivern
la teva la teva
la teva llengua
que sé on és
au va! Si gairebé no t’és
si que m’és, sí,
i és més, me’n fa fondàries
del lloc obscur d’aquell mil·lenni
amortallat pels sants santíssims
de la santa trinitat
que era ella ella
la santa la santa
la poca curiositat
el desig precoçment postrat
el sexe furtivament tancat
i el plaer
atemorit
i la ment
el val del temps
bescanvi de la llengua
per sort
i sort
l’all tendre que també
també
se t’hi entrelluca
entre la llengua.
I au va! Te’m donc
me’n faig damunt el cos
un caragol d’aquest hivern
perquè hi camini
perquè hi somniï
perquè m’hi faci un descosit
i m’hi entris tu, to...tota nit
i tota nua, to...tota tu
i amb tu t’hi enduguis
una figa i una figuera
perquè m’hi creixi a dins la vena
perquè m’hi niï a dins de l’òrgan
endins de tot
fora d’enlloc
i au va! Que te’m donava
te’n recordaves?
Que sí, que m’abelleix la dolça figa
i tu, de nit, sent tu
em fons amb la teva la teva
la teva llengua
que sé on és.
Blancallum
25 de juliol de 2007
sobre el tronc d’un vell pi
s’enfilava la lluna
com el punt d’una i”.
Cançó popular
BES ENLLÀ
A la fosca.
Se’m fon la llengua
entre els teus llavis mil·lenaris
i tu te m’hi entrelluques
en tot allò que fon
en tota llengua fosa
en tota fosca il·luminada
per la teva la teva
la treva de l’hivern
la teva la teva
la teva llengua
que sé on és
au va! Si gairebé no t’és
si que m’és, sí,
i és més, me’n fa fondàries
del lloc obscur d’aquell mil·lenni
amortallat pels sants santíssims
de la santa trinitat
que era ella ella
la santa la santa
la poca curiositat
el desig precoçment postrat
el sexe furtivament tancat
i el plaer
atemorit
i la ment
el val del temps
bescanvi de la llengua
per sort
i sort
l’all tendre que també
també
se t’hi entrelluca
entre la llengua.
I au va! Te’m donc
me’n faig damunt el cos
un caragol d’aquest hivern
perquè hi camini
perquè hi somniï
perquè m’hi faci un descosit
i m’hi entris tu, to...tota nit
i tota nua, to...tota tu
i amb tu t’hi enduguis
una figa i una figuera
perquè m’hi creixi a dins la vena
perquè m’hi niï a dins de l’òrgan
endins de tot
fora d’enlloc
i au va! Que te’m donava
te’n recordaves?
Que sí, que m’abelleix la dolça figa
i tu, de nit, sent tu
em fons amb la teva la teva
la teva llengua
que sé on és.
Blancallum
25 de juliol de 2007
miércoles, 25 de julio de 2007
Poema de la ZULIMA (Bil.lions de bil.lions de gràcies!!!!)
Aprenc.
Aquest és el miracle.
(J.Grifoll)
Aprendo y, mientras aprendo
me desaprendo.
Empiezo por las manías.
Me deshago de ellas para buscarme en otras,
para desperfilarme.
Despilfarro sueños locos
con los que construir un nuevo cuerpo
fuera de todo lo límite,
alejado de mí, alejado de un mundo
que ata, machaca y obliga a aprender lo inaprensible.
Me desaprendo y me busco en la mota de polvo.
Me desaprendo y me busco en otros ojos,
ojos virtuales que siento cercanos
ojos aguados y oscuros.
Ojos desaprendidos
que hablan de historias imposibles.
Me aprendo, me aprehendo, me arrepiento y
me desaprendo.
Me hago de nuevo hasta el último día que es hoy,
porque mañana será el primero.
Lejos, muy lejos de aquí.
Zulima Martínez Julio de 2007
me desaprendo.
Empiezo por las manías.
Me deshago de ellas para buscarme en otras,
para desperfilarme.
Despilfarro sueños locos
con los que construir un nuevo cuerpo
fuera de todo lo límite,
alejado de mí, alejado de un mundo
que ata, machaca y obliga a aprender lo inaprensible.
Me desaprendo y me busco en la mota de polvo.
Me desaprendo y me busco en otros ojos,
ojos virtuales que siento cercanos
ojos aguados y oscuros.
Ojos desaprendidos
que hablan de historias imposibles.
Me aprendo, me aprehendo, me arrepiento y
me desaprendo.
Me hago de nuevo hasta el último día que es hoy,
porque mañana será el primero.
Lejos, muy lejos de aquí.
Zulima Martínez Julio de 2007
lunes, 23 de julio de 2007
sábado, 21 de julio de 2007
TEIXINT (Grifoll)
Una papallona en una canonada,
canonada de canó de papallones;
vint petons, batecs de vida, trenta.
Els peus del bell senglar
es mirallen a la cantonada -porten sort-.
El sol, avui, porta un jersei a ratlles,
puja amb una corriola,
es penja al penjador de totes les constel·lacions
i diu bon dia, hola; toca l´arpa amb l´urpa,
insomne, dansa.
Guaita com s´aviva el foc
de la collita que ens sembràren
els poetes desbocats de la follía,
amor d´amors.
El món és un castell de versos.
Ets.
NO ET CALEN CLAUS, AMIC. (Grifoll)
Matem els dimarts i els divendres.
(Quimi Portet)
Un dia hem de jugar
una partida
d´escacs republicana.
(Blancallum)
Matem els dimarts i els divendres,
va dir la carnissera.
Passaré, doncs, els dimecres i els dissabtes
a buscar les ànimes,
va dir el mag.
Es que, amb el gos, tenim a mitjes
una partida d´escacs republicana,
que el mat no existeix,
que el tiempo es una mentira
que han inventado los viejos,
va dir el poeta.
viernes, 20 de julio de 2007
La Blanca recitant (VIDEO)
Heus aquí la noia més maca de tots els planetes, com sempre màgica i enamorant, recitant :jueves, 19 de julio de 2007
SO (Blancallum)
Amb el descobriment vocabulístic del Quique
en el Crim i Càstig, de Dostoievski,
“ça com lla” (sigui com sigui).
Un hort s’entrelluca
en el meu silenci de garota
que no calla
aquesta tarda
i un tall finíssim d’albergínia
em fa la llengua
i crido amb crit punxat i callat
carnosa i de color morat
molt alt tan alt
que el so s’albira
per damunt la closca eriçada de pues
i per damunt de tots els murs
de tots els carrers
de tots els móns
de totes les llegendes
del nostre amor
concepte insalvable
de les salvatgitats de l’ànima
historia quotidiana del so
rondalla fonètica del dring
que ens alça fins al capdamunt
i ens pampallugueja sencers
i ens treu fins i tot l’olor del món
i ens posa també el gust de la veu
i ens exclou potser del tedi eteri
i ens inclou a dins endins de tot
de tu i de mi
del tall finíssim de l’albergínia
perquè aquesta tarda
ça com lla
el so
tot
ho traspassarà.
blancallum
18/7/2007
en el Crim i Càstig, de Dostoievski,
“ça com lla” (sigui com sigui).
Un hort s’entrelluca
en el meu silenci de garota
que no calla
aquesta tarda
i un tall finíssim d’albergínia
em fa la llengua
i crido amb crit punxat i callat
carnosa i de color morat
molt alt tan alt
que el so s’albira
per damunt la closca eriçada de pues
i per damunt de tots els murs
de tots els carrers
de tots els móns
de totes les llegendes
del nostre amor
concepte insalvable
de les salvatgitats de l’ànima
historia quotidiana del so
rondalla fonètica del dring
que ens alça fins al capdamunt
i ens pampallugueja sencers
i ens treu fins i tot l’olor del món
i ens posa també el gust de la veu
i ens exclou potser del tedi eteri
i ens inclou a dins endins de tot
de tu i de mi
del tall finíssim de l’albergínia
perquè aquesta tarda
ça com lla
el so
tot
ho traspassarà.
blancallum
18/7/2007
viernes, 13 de julio de 2007
MIL GRÀCIES, MESTRE CASASSES!
ROMANCET
d´enric casasses
(RECITAT AL GREC 2007)
als poetes de l’escola casserrenca
Grillats i donant llumera,
quins poemes que dicteu
des del centre de Casserres
als extrems de tot arreu,
us cauen de les butxaques,
us creixen a les parets,
són telegrames de líquens,
són una eufòria de plens,
són un vespre d’entre els arbres
si em mirava una guineu,
són el bandoler que es planta
a interrompre el pirateig
dels tresors robats a Amèrica,
són, però parem, frenem
que no hi prous comparances
amb el cantar casserrenc,
jo m’us demano per musos,
de mitjancers amb el cel,
de companys de botifarra
i interlocutors d’e-mail.
Déus de l’art, si m’escolteu,
jo me’ls demano de musos,
de mitjancers amb el cel,
de companys de botifarra,
d’interlocutors dir mel.
quins poemes que dicteu
des del centre de Casserres
als extrems de tot arreu,
us cauen de les butxaques,
us creixen a les parets,
són telegrames de líquens,
són una eufòria de plens,
són un vespre d’entre els arbres
si em mirava una guineu,
són el bandoler que es planta
a interrompre el pirateig
dels tresors robats a Amèrica,
són, però parem, frenem
que no hi prous comparances
amb el cantar casserrenc,
jo m’us demano per musos,
de mitjancers amb el cel,
de companys de botifarra
i interlocutors d’e-mail.
Déus de l’art, si m’escolteu,
jo me’ls demano de musos,
de mitjancers amb el cel,
de companys de botifarra,
d’interlocutors dir mel.
viernes, 6 de julio de 2007
POEMA del PANTÀ
A l´Emi, que ja ho sabia.
POEMA:
Pren la Carretera que va de Casserres a Gironella.
A l´alçada del pantà, atura´t, mira a la teva dreta:
veus la paret que li fa de resclosa?
ja el pots recitar en veu alta.
J. Grifoll
Pren la Carretera que va de Casserres a Gironella.
A l´alçada del pantà, atura´t, mira a la teva dreta:
veus la paret que li fa de resclosa?
ja el pots recitar en veu alta.
J. Grifoll
jueves, 5 de julio de 2007
A LA SYLVIA PLATH (Grifoll)
A la Sylvia Plath
Magnòlia que et desprens sobre el canons feixistes,
llengua de cel·lofana,
deixa´m palpar el preu de la natura,
els joncs on reposa el silenci.
Però recorda´m que et recordi que em recordis
que ets el lliri, la paraula, el vent,
la veu de l´herba i del dolor,
els braços de la terra i de la mort:
tu tens el vers.
Mirada que t´estens al llom del mar,
apaga´t de febrers,
ofega l´ampolla de marbre on t´han empresonat,
i pren l´artilleria i esbudella al cirurgià.
Torna sense que et calgui tornar
als blaus compactes,
als tapissos que la llum retenen,
al matí:
tu ets el poema.
J. Grifoll
Casserres, juny 2007
Magnòlia que et desprens sobre el canons feixistes,
llengua de cel·lofana,
deixa´m palpar el preu de la natura,
els joncs on reposa el silenci.
Però recorda´m que et recordi que em recordis
que ets el lliri, la paraula, el vent,
la veu de l´herba i del dolor,
els braços de la terra i de la mort:
tu tens el vers.
Mirada que t´estens al llom del mar,
apaga´t de febrers,
ofega l´ampolla de marbre on t´han empresonat,
i pren l´artilleria i esbudella al cirurgià.
Torna sense que et calgui tornar
als blaus compactes,
als tapissos que la llum retenen,
al matí:
tu ets el poema.
J. Grifoll
Casserres, juny 2007
martes, 3 de julio de 2007
TOLL a myspace. Ja els podem escoltar!!!
Toll va néixer l’any 2006 arrel de l’amistat de dos membres del grup (baix i veu) els quals havien coïncidit en altres projectes temporals, musicant espectacles teatrals. La inquietud i les ganes d’enfilar un nou projecte va fer que aquests dos busquéssin un tercer membre (guitarra) i al poc temps una quarta persona (bateria). Als inicis no hi havia cap objectiu per fer un estil de música en concret, tots veniem de diferents històries i cap d’elles s’assemblava. L’idea era agrupar-nos per experimentar i treure coses noves, que relligades entere elles tinguéssin un significat; almenys per nosaltres. La qüestió era encomanar-nos de musiques per tal de fer-nos vibrar. El nostre recorregut damunt dels escenaris ha sigut curt, degut a la poca edat del projecte però durant els últims mesos hem estat treballant per treure temes tots nostres sense saber mai dins de quin estil de musica encasillar-nos. Actualment assagem al cor de Catalunya. Manresa ha sigut el lloc de més al mig per poder-nos trobar. Toll sóm un quartet que fem música amb català, musicant lletres nostres i també les d’un gran amic poeta, en Josep Grifoll.
sábado, 30 de junio de 2007
EL MÓN PARLA (Grifoll)
El món parla
i jo sento sorolls inintel.ligibles fent-me diana
al cuc de les orelles.
El món roda
i jo em marejo pels turons de déu
falcats amb cartronets de tosca borda.
El món s´instal.la sota aquests meus peus
i a mi les cames em fan figa.
El món maniobra
i m´empresona en doble fila a la sala d´espera
on tota espera desespera.
Finalment m´emprenyo
foto bot
i em penjo de la cua d´un núvol...
que toquen a volar, no pas a morts!
Grifoll
i jo sento sorolls inintel.ligibles fent-me diana
al cuc de les orelles.
El món roda
i jo em marejo pels turons de déu
falcats amb cartronets de tosca borda.
El món s´instal.la sota aquests meus peus
i a mi les cames em fan figa.
El món maniobra
i m´empresona en doble fila a la sala d´espera
on tota espera desespera.
Finalment m´emprenyo
foto bot
i em penjo de la cua d´un núvol...
que toquen a volar, no pas a morts!
Grifoll
viernes, 29 de junio de 2007
EL VALS DE LA BLANCA
EL VALS DE LES FREQÜÈNCIES
I LA VEU DE L’AMANT TRANSITÒRIA
Sovint oblido el foc
i em quedo exclusivament amb l’ incendi.
Silenci.
A vegades oblido les sensacions
i em quedo exclusivament amb les gallines de la pell.
I el cos s’exprimeix a ell mateix.
El que no sé
és si vull quedar-me exclusivament amb les ferides
i oblidar-me del dolor.
Com el ventilador que em regala tramuntanes.
Gairebé sempre oblido el compàs de l’equipatge
per a quedar-me exclusivament amb el vals dels viatge.
Mallorca Mar Mare Meravella dóna tantes forces i tants regalims d’il·lusions que una gairebé desprèn el vol.
També oblido el rostre
per a quedar-me exclusivament amb la mirada.
Pupil·les de versos sostingudes damunt de fines retines d’aigua
em fan cega a la ceguera.
Però no oblido el sexe
per quedar-me exclusivament amb l’orgasme.
L’ incendi s’extingeix i el foc es revifa en aquest evidenciar de solitud en un món de relacions.
Com tampoc oblido el pretext
per a quedar-me exclusivament amb el text.
En la llavor hi ha tota la virtualitat de la cosa però encara no és la cosa.
I és que a voltes perdo la memòria
per a quedar-me exclusivament amb el present.
Llavors em faig la seva amant de vestit blanc,
i em dic com el vestit,
transparent,
distant,
traspuant a cada pas evolucions interrompudes de dolor
i a cada mitja volta
mig pensament gris fosc de ciutat trista i bruta, però rebel i bonica.
En l’altre mitja, hi resta el galliner.
Blanca 21 de maig 2007
I LA VEU DE L’AMANT TRANSITÒRIA
Sovint oblido el foc
i em quedo exclusivament amb l’ incendi.
Silenci.
A vegades oblido les sensacions
i em quedo exclusivament amb les gallines de la pell.
I el cos s’exprimeix a ell mateix.
El que no sé
és si vull quedar-me exclusivament amb les ferides
i oblidar-me del dolor.
Com el ventilador que em regala tramuntanes.
Gairebé sempre oblido el compàs de l’equipatge
per a quedar-me exclusivament amb el vals dels viatge.
Mallorca Mar Mare Meravella dóna tantes forces i tants regalims d’il·lusions que una gairebé desprèn el vol.
També oblido el rostre
per a quedar-me exclusivament amb la mirada.
Pupil·les de versos sostingudes damunt de fines retines d’aigua
em fan cega a la ceguera.
Però no oblido el sexe
per quedar-me exclusivament amb l’orgasme.
L’ incendi s’extingeix i el foc es revifa en aquest evidenciar de solitud en un món de relacions.
Com tampoc oblido el pretext
per a quedar-me exclusivament amb el text.
En la llavor hi ha tota la virtualitat de la cosa però encara no és la cosa.
I és que a voltes perdo la memòria
per a quedar-me exclusivament amb el present.
Llavors em faig la seva amant de vestit blanc,
i em dic com el vestit,
transparent,
distant,
traspuant a cada pas evolucions interrompudes de dolor
i a cada mitja volta
mig pensament gris fosc de ciutat trista i bruta, però rebel i bonica.
En l’altre mitja, hi resta el galliner.
Blanca 21 de maig 2007
jueves, 28 de junio de 2007
domingo, 24 de junio de 2007
Suscribirse a:
Entradas (Atom)