MIL GRÀCIES, MESTRE PLANA. Mil al cub.
Seguidores
miércoles, 5 de septiembre de 2007
martes, 4 de septiembre de 2007
MIL GRÀCIES, ZULIMA! (Les obrim o sí?)
I quan les portes de la percepció s´obrin, llavors veurem la realitat tal i com és: infinita
(William Blake...i Huxley...i Jim Morrison...)
lunes, 3 de septiembre de 2007
sábado, 1 de septiembre de 2007
L´UNIVERS DE LES GUINEUS (blancallum)
Menjar formatge, beure vi,
sota una alzina, amb celatge al fons
-roig, gris, morat-, i no sentir cap veu,
diré que és mitja vida.
L’altra mitja,
la mort va rosegant-la amb dents de llop.
del poema Ramat, Joan Vinyoli.
L’UNIVERS DE LES GUINEUS
Sols et convidaria a una oliva
si sabés que després
m’obriries la finestra
i em deixaries escapar
però és que no ho fas
que amb els pinyols
que t’he arribat a regalar
l’únic que fas és una reixa
un mur de porcellana
fràgil però fort
perquè m’hi quedi
tota enllaunada
devora tu
tan lluny de mi...
i és dur l’espai!
i rasca!
i pica!
i cou!
fereix!
fa mal!
i crema!
m’enceta!
em nafra!
i un blau, un cop i un sangtraït
se m’hi dibuixen a dins la pell
la pell que és ja de porcellana
la pell que és ja un vell mirall
del meu dolor
del meu dolor
del meu dolor...
Com una calor immensa mesclada amb fum de xemeneia de casa vella d’absort indret i amb papallones volant amunt tocant el cel que també és baix i toca a terra fins al bolet que arrela endins de l’univers de les guineus furgant la terra la molt resseca però amb rierol esquitxa abelles voleia estels voleia llunes ramificades en aquell om devora bosc d’inferns altius desdibuixats en les esquenes dels bells follets que fan poemes i a sota el vers hi amaguen jecs que arriba el fred però jecs de seda del cuc de seda de la morera que escup la mora a dins la cova la del darrere del vell castell d’un senyor boig i enamorat que estén la roba menja aranyons i aviva el foc i es crema un dit i amb sense dit escriu la història la bella història de la follia dels picapolls que amb suc lletós els emborratxen tots aquells peixos de dins el riu que se’n va amunt i entra a la font que dóna a mar i l’espadat és un aixeta d’un gros fenici de cos immens de cor gegant de cap profund de veu intacte...
Així
deu ser
crec
suposo
diria
potser
el dolor
el dolor
el dolor...
blancallum
1 de setembre de 2007
sota una alzina, amb celatge al fons
-roig, gris, morat-, i no sentir cap veu,
diré que és mitja vida.
L’altra mitja,
la mort va rosegant-la amb dents de llop.
del poema Ramat, Joan Vinyoli.
L’UNIVERS DE LES GUINEUS
Sols et convidaria a una oliva
si sabés que després
m’obriries la finestra
i em deixaries escapar
però és que no ho fas
que amb els pinyols
que t’he arribat a regalar
l’únic que fas és una reixa
un mur de porcellana
fràgil però fort
perquè m’hi quedi
tota enllaunada
devora tu
tan lluny de mi...
i és dur l’espai!
i rasca!
i pica!
i cou!
fereix!
fa mal!
i crema!
m’enceta!
em nafra!
i un blau, un cop i un sangtraït
se m’hi dibuixen a dins la pell
la pell que és ja de porcellana
la pell que és ja un vell mirall
del meu dolor
del meu dolor
del meu dolor...
Com una calor immensa mesclada amb fum de xemeneia de casa vella d’absort indret i amb papallones volant amunt tocant el cel que també és baix i toca a terra fins al bolet que arrela endins de l’univers de les guineus furgant la terra la molt resseca però amb rierol esquitxa abelles voleia estels voleia llunes ramificades en aquell om devora bosc d’inferns altius desdibuixats en les esquenes dels bells follets que fan poemes i a sota el vers hi amaguen jecs que arriba el fred però jecs de seda del cuc de seda de la morera que escup la mora a dins la cova la del darrere del vell castell d’un senyor boig i enamorat que estén la roba menja aranyons i aviva el foc i es crema un dit i amb sense dit escriu la història la bella història de la follia dels picapolls que amb suc lletós els emborratxen tots aquells peixos de dins el riu que se’n va amunt i entra a la font que dóna a mar i l’espadat és un aixeta d’un gros fenici de cos immens de cor gegant de cap profund de veu intacte...
Així
deu ser
crec
suposo
diria
potser
el dolor
el dolor
el dolor...
blancallum
1 de setembre de 2007
jueves, 30 de agosto de 2007
AUTORETRAT DINS LA PRÒPIA OBRA (Foto a la llum de la lluna). GRIFOLL.
L´any 1994 el foc va cremar un 90% dels boscos de Casserres. I allò, aquells arbres immensos, aquells paisatges, mai més tornaran a ser. Aquells, mai.
Sí, van creixent arbusts, flors, herba, s´han plantat més arbres...Però caldran centenars d´anys per tornar a arribar tan amunt. Hem perdut indrets, per posar alguns exemples, on anar a jugar amb els nens i/o com nens, a mirar les estrelles, a festejar, a VIURE estones amb tanta càrrega de màgia com aquella que ens depurava els cors.
La raó d´aquest projecte, doncs, és un acte d´AMOR, d´amor per aquest: el millor poble del món. Un intent, una proposta (digueu-me somniador, com cantava el John Lennon), però voldría creure que "decorar" certs indrets de per aquí a les rodalíes, tal volta, hi aportarien, ni que fos uns mil.ligrams d´aquella màgia perduda.
Llocs on, qui sap? potser a algun infant li facin brillar una miqueta més els ulls, que a una colla d´amics els faci passar una estona en un lloc "diferent", compartint, compartint-se, engrandint l´amistat. Llocs on , en una nit d´estiu, dos enamorats es declarin el que senten l´un per l´altre, on es facin el primer petó...
Digueu-me ingenu, però com deia el Gandhi, "no rendir-se, ja és haver guanyat la batalla". I, jo, que vaig tenir la sort de VIURE moltes de les millors coses de la meva vida en aquells boscos d´abans del 94, m´agradaria "regalar", ni que en fos un pessic, allò que a mi tant em va fer estimar CASSERRES...aquelles vivències d´infant encuriosit, aquells "picnics" nocturns amb els amics, el primer amor, el primer petó...
Amb tot l´amor ,
despullat de cos i ànima:
Josep Grifoll.
(Per anar a LA BAUMA DELS POETES -així l´he batejat-, només heu d´agafar la carretera de Casserres direcció Gironella. A 2 Km trobareu un parell de trencants just abans de la corva de la Riera de Clarà: és el 1er. A uns 100 metres)
miércoles, 29 de agosto de 2007
2 poemes megagenials de l´amic, mestre i POETA, Tomàs Arias. Gràcies és poc, company, i es clar que et faig lloc...ens l´empassarem tots dos el fum.
a la Font del Balç, també
així, llavors, de nit, ens adormiem
quan vivia a la muntanya
anava a veure arribar els barcos
al serrat de Follaracs.
així,
amarrats a sota els abres,
arrencava tots els màstils
i els tornava a plantar al bosc.
llavors,
pels voltants de juliol,
amb les veles ben florides,
profanavem els misteris,
de nit,
saquejavem les bodeques,
abordava cent doncelles,
i, caragolat a la coberta,
m’adormia,
a la muntanya, quan vivia.
Tumàs aires
10 de juny del 2000 set
(S. Vint-i-uh)
“Las esquinas de las calles son de papel,
y pasan las golondrinas
doblando y desdoblando esquinas.”
Gárfias.
El càntir dels càntirs
Home petit
ben repartit
tens llum als ulls
voles de nit,
home tocat
per l’escopeta,
ets alatort,
esquena-dreta,
home grinyol,
fer tant soroll
per no estar sol
ni una estoneta.
Apaga el llum!
encén el foc,
empassa el fum
i fes-me lloc,
i fes-me allò
que diu que fas
amb quatre guixos
i el compàs,
i et beus els anys
benèits amb aigua
de bassal,
que diu que es veu
que val igual
que si fos, blanca
i baptismal aigua,
del càntir dels càntirs.
Agost del 07, al poeta Grifoll
així, llavors, de nit, ens adormiem
quan vivia a la muntanya
anava a veure arribar els barcos
al serrat de Follaracs.
així,
amarrats a sota els abres,
arrencava tots els màstils
i els tornava a plantar al bosc.
llavors,
pels voltants de juliol,
amb les veles ben florides,
profanavem els misteris,
de nit,
saquejavem les bodeques,
abordava cent doncelles,
i, caragolat a la coberta,
m’adormia,
a la muntanya, quan vivia.
Tumàs aires
10 de juny del 2000 set
(S. Vint-i-uh)
“Las esquinas de las calles son de papel,
y pasan las golondrinas
doblando y desdoblando esquinas.”
Gárfias.
El càntir dels càntirs
Home petit
ben repartit
tens llum als ulls
voles de nit,
home tocat
per l’escopeta,
ets alatort,
esquena-dreta,
home grinyol,
fer tant soroll
per no estar sol
ni una estoneta.
Apaga el llum!
encén el foc,
empassa el fum
i fes-me lloc,
i fes-me allò
que diu que fas
amb quatre guixos
i el compàs,
i et beus els anys
benèits amb aigua
de bassal,
que diu que es veu
que val igual
que si fos, blanca
i baptismal aigua,
del càntir dels càntirs.
Agost del 07, al poeta Grifoll
martes, 28 de agosto de 2007
Primer llegiu, despres, a sota, hi teniu dos videos del recital de festa major a CASSERRES
Ja el món quasi no fa mal...
Joan Vinyoli
TERRAMARE
Joan Vinyoli
TERRAMARE
(blancallum)
On s’acaba el dolç fonoll, al principi del precipici.
On començacaba el sol, i trencant aigües.
On s’aixeca la pinassa, a allitar-se amb la sorra.
On s’hi està el petit dragó, a escopir vòmits de vent.
On s’hi engendren els mussols, volent-se ser aquell núvol.
On s’hi fan folles garotes, davall les algues remeieres.
On fosquegen tots els grills, de veu intacte.
On hi creix la molsa del pedrís, devora el toll de l’aigua nua.
On la mar s’és el batec, d’ella mateixa d’ella tota ella.
Car no ho faria...
d’estar-m’hi quiet, en aquest indret.
Car no ho faria...
és que no puc
On s’acaba el dolç fonoll, al principi del precipici.
On començacaba el sol, i trencant aigües.
On s’aixeca la pinassa, a allitar-se amb la sorra.
On s’hi està el petit dragó, a escopir vòmits de vent.
On s’hi engendren els mussols, volent-se ser aquell núvol.
On s’hi fan folles garotes, davall les algues remeieres.
On fosquegen tots els grills, de veu intacte.
On hi creix la molsa del pedrís, devora el toll de l’aigua nua.
On la mar s’és el batec, d’ella mateixa d’ella tota ella.
Car no ho faria...
d’estar-m’hi quiet, en aquest indret.
Car no ho faria...
és que no puc
és que és el roc
és que és la roca
que és el rocam
de plenamar
del terraplè
de tot el bosc
de tot el desert
de tota riera
de tot rierol
de tot l’espadat
de tot precipici
sense principi
però amb dolç fonoll.
Car no ho faria...
d’estar-m’hi quiet, en aquest indret
el que ÉS l’indret
aquest indret
el cel el sol la lluna mar la roca núvol la fulla onada el vent l’estel
el que és ÉS l’indret
aquest indret
marterracel...
el no concepte, marterracel
el que és la vida, marterracel
d’on és i on va?
ve de l’Enric Casasses,
se’n va a tothom...
blancallum
24 d’agost de 2007
és que és la roca
que és el rocam
de plenamar
del terraplè
de tot el bosc
de tot el desert
de tota riera
de tot rierol
de tot l’espadat
de tot precipici
sense principi
però amb dolç fonoll.
Car no ho faria...
d’estar-m’hi quiet, en aquest indret
el que ÉS l’indret
aquest indret
el cel el sol la lluna mar la roca núvol la fulla onada el vent l’estel
el que és ÉS l’indret
aquest indret
marterracel...
el no concepte, marterracel
el que és la vida, marterracel
d’on és i on va?
ve de l’Enric Casasses,
se’n va a tothom...
blancallum
24 d’agost de 2007
FOTO: J. CUSIDÓ
lunes, 27 de agosto de 2007
JA TENIM LA 1a PART DEL RECITAL POÈTIC (VIDEO)
Au, a clicar:
Recital que vam fer per festa major. Casasses, Cussà, Tomas Arias, Blanca, Montse Grifoll, Jordi Plana, Xevi Sintes, Josep Grifoll, Emi... Els Poemes son del Casasses, del Tomàs, del Cussà, de la Blanca i del Grifoll.Les fotografies del video son un regal del Jaume Cusidó...Moltissimes gràcies. Ah! Era lluna Plena. I mil gràcies més a l´assamblea de joves de Casserres per ser tan recollonudament collonuts!!!!
miércoles, 22 de agosto de 2007
lunes, 20 de agosto de 2007
sábado, 18 de agosto de 2007
FANS de la BLANCALLUM!!!!!
Aquests genis embolicats amb farcells li han
composat la cançó que aquí teniu a la Blancallum:
Live in longbeach! The Erection Trio presenta el seu nou single:Chanson pour Blancallumour.Si us plau que ningú s'ho prengui ofensivament (NO THO PRENGUIS MALAMENT PER FAVOR!), simplememnt és un vídeo que ens va semblar graciós i ho intenta ser en un moment d'embriaguesa.composat per un admirador teu (al centre)i els seu dos colegues tarats del cap.Gràcies per disfrutar de la qualitat musical. Petons tot i que potser no ens coneixes... (THE ERECTION TRIO)
domingo, 12 de agosto de 2007
viernes, 10 de agosto de 2007
viernes, 3 de agosto de 2007
PATEIXO DE FELICITAT (BLANCALLUM)
pateixo, de ser feliç.
pateixo, de ser feliç
quan em penso pensant-me que volo
volent volar, mentre volo.
hi pateixo, amb la felicitat.
hi pateixo, amb la felicitat
quan la i del punt és un camí
i m’és el punt l’estel amb tu
i tu l’estel i jo un vell arbre nuu.
pateixo, de ser feliç.
pateixo, de ser feliç
quan se’m fon el bany per les orelles
mesclant gota i paganini
que n’hi ha que tots ho mesclen
mesclant corda i pell que donen
que és una dona, el violí,
que és la viola, a la muntanya,
la seva dona, la teva aranya.
hi pateixo, amb la felicitat.
hi pateixo, amb la felicitat
quan ella riu de l’àtom tou
i quan s’ho fa amb l’etern poema
perquè és quan plou, l’eternitat.
pateixo, de ser feliç.
pateixo, de ser feliç
quan el patiment
m’és la truita de present
i bato un ou
i un altre, que no n’hi ha prou.
hi pateixo, amb la felicitat.
hi pateixo, amb la felicitat
quan la col se m’arrenglera
amb la lluna, la primera
i després, amb el caldo d’escudella,
la vida teva, que no et fa treva
que tot et bull, que tot et vull,
i s’hi t’hi agafo, amb la cullera?
i ara ve quan dic que vull patir.
Blancallum
3 d’agost de 2007
Suscribirse a:
Entradas (Atom)